En la pell de l'altre

Una setmana després que hagi sortit a la llum el cas Anna Allen, és un bon moment per posar la vista enrere i analitzar els fets amb una mica de perspectiva. Allen ha ocupat l’atenció dels mitjans de comunicació i també de les xarxes socials al descobrir que bona part de la seva vida professional i social era tan fascinant com inventada. L’actriu catalana ha encès l’alarma de la indústria televisiva espanyola, encara desconcertada.

Hi ha qui directament l’ha etiquetat com ‘la petita Nicolasa’, després del cas que va posar el petit Nicolás a l’ordre del dia, el jove que va aconseguir relacionar-se amb les altes esferes del Partit Popular i el cercle empresarial madrileny a través d’una identitat falsa. D’altres l’han acusat de mentidera sense precedents, i altres demanen precaució, ja que l’obsessió d’Allen per aparentar ser una persona que no és podria ser conseqüència d’una malaltia. 

Muntatge d'Anna Allen acompanyada d''El petit Nicolás'

Podria tractar-se del trastorn ‘Folie a deux’, conegut com un trastorn psicòtic compartit: una persona té una creença delirant i una segona persona la comparteix. També podria ser un trastorn de la personalitat relacionat amb la necessitat de ser el centre d’atenció. Això explicaria el fet que Allen hagi accentuat les seves falses aparicions els últims dos anys, així com el gruix de les seves mentides: des de la seva aparició a The Big bang theory, la presència als Oscars per segon any consecutiu, la participació a la pel·lícula The normal heart, al costat de Julia Roberts, i fins a les seves converses amb Matt Bomer o Neil Patrick Harris.

No obstant, tot plegat també podria ser un negoci d’Allen i el seu representat per obtenir notorietat i millorar el seu perfil professional. Si bé ni Anna Allen ni el representant s’han pronunciat encara sobre la polèmica que l’actriu gironina ha encès a la xarxa, el que si és cert és que aquesta situació l’ha convertit, fins i tot, en portada de mitjans tradicionals i convencionals com El País i La Vanguardia.

La seva carrera professional s’ha tenyit, en qüestió d’hores, per les seves mentides, també relacionades amb la seva professió. Enrere queda aquella biografia marcada per la seva aparició a la sèrie espanyola ‘Cuéntame cómo pasó’, o el film ‘Un Burca por amor’. Allen és ara coneguda arreu per haver colat tantes invencions sense sospita. N’és un exemple la seva pàgina de viquipèdia, que ja s’ha actualitzat deixant constància de les mentides d’Allen com un capítol més del seu currículum que, sense dubte, es menja qualsevol altre apartat.

Tot plegat, sembla extret de la novel·la de Maria Barbal, En la pell de l’altre. Una història sobre la impostura, sobre una vida falsificada, però el cas és que la realitat ha superat la ficció un cop més, i Barbal tindria un nou cas per inspirar-se. Anna Allen no és la primera i, probablement, no serà l’última de mentir sobre la seva vida i canviar de personatge – de fet, qui és que no canvia de personatge en el seu dia a dia segons li convé?-.

L’any 2005 el cas d’Enric Marco va commoure la memòria de l'Holocaust. L’escriptor Benito Bermejo va demostrar que la biografia del fins aleshores president de l’Amical de Mauthausen era completament inventada: Marco no havia estat a Mauthausen i no havia sigut resistent antifeixista, sinó que havia treballat com a voluntari en la indústria bèl·lica alemanya. Però el cas del petit Nicolás, d’Enric Marco i d’Anna Allen no són els únics. Recordareu, segur, la història d’Alícia Estévez, que assegurava haver sigut víctima de l’atemptat a les Torres Bessones. Fins i tot podríem incloure en aquesta llista a l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que l’estiu passat va desencantar gran part de la societat catalana quan va anunciar que tenia diners a l’estranger sense declarar.

Sigui quin sigui el motiu de cada un d’ells, la qüestió és que ja són uns quants els que han intentar fingir una part de la seva vida. Les causes, per ara, només les saben ells. Però les conseqüències solen ser sempre les mateixes. Es poden resumir en aquella dita popular que diu així: s’atrapa abans un mentider que un coix. 

Els Oscars més reivindicatius

Un any més, la indústria del cinema s’ha vestit de gala per a la 87a edició dels Oscars, que s’ha celebrat a Los Angeles i ha convertit la pel·lícula ‘Birdman’ en la gran triomfadora, aconseguint les quatre estatuetes en les categories més destacades. Com ja és habitual, la nit dels Oscars ha acaparat els mitjans digitals i les xarxes socials, que han dedicat tota mena d’informacions a una gala que acostuma a ser notícia més enllà dels premiats amb estatueta. Enguany, les qualificacions que més s’han repetit sobre els Oscars han sigut ‘repartits’ i ‘reivindicatius’.

De fet, un dels moments més intensos de la nit va anar acompanyat de reivindicació i el va protagonitzar Patricia Arquette, guanyadora de l’Oscar a la millor actriu de repartiment. En el seu discurs, l’actriu va donar les gràcies pel seu premi, i va aprofitar per demanar igualtat i els mateixos drets per a les dones als Estats Units.

 

Arquette parla d’Estats Units però en el seu discurs sembla que hagi llegit les darreres notícies sobre aquesta qüestió a Catalunya. No fa ni una setmana que els mitjans publicaven la següent informació: A Catalunya una dona ha detreballar 16 mesos per guanyar el mateix que un home en 12. Segons un estudi de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç deBarcelona, una dona ha de treballar un 19% més d’hores per aconseguir el mateix sou que un home. La bretxa salarial per hora entre homes i dones, doncs, es manté a Catalunya per cinquè any consecutiu. La igualtat retributiva segueix essent un deure pendent que no només el té Catalunya, ni l’Estat Espanyol, sinó que també el carrega el conjunt de la Unió Europea i, com explicava ahir als Oscars l’actriu Patricia Arquette, també els Estats Units.

Una reivindicació que no ve sola. Aquest diumenge ha sigut el Dia Internacional contra la discriminació salarial i cal tornar a reflexionar sobre els factors que provoquen aquesta situació. No es tracta d’una qualificació inferior, ni de menys experiència laboral. Es tracta d’una posició inicial, de partida, en el mercat laboral, condicionada pels processos culturals i socials de la civilització. Es tracta dels rols que cada gènere té apresos des del seu naixement i que són el resultat d’un conjunt de circumstàncies socioculturals. Per exemple, la dona és la que acostuma a assolir més càrregues familiars, fet que condiciona la seva vida laboral i provoca que el col·lectiu hagi de treballa jornades reduïdes, en llocs de menor responsabilitat i, per tant, amb un salari inferior.

Així doncs, les diferències retributives no només són el reflex de diferències objectives pel que fa la productivitat en una mateixa feina, sinó de la discriminació que ve carregada d’estereotips i rols de gènere que condicionen les preferències i les aspiracions de les dones en el mercat laboral. Per això, un any més i en la 87a gala dels Oscars, que una actriu reivindiqui igualtat entre homes i dones en el seu discurs com a guardonada, continua sent notícia . 

El vel integral: dret o delicte?

Aquesta setmana s’ha reobert el debat sobre l’ús del vel integral en espais públics. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat nul·la la prohibició de dur vel integral, burca o nicab i ha demanat la suspensió dels articles que s'inclouen en la nova ordenança de civisme aprovada per l’Ajuntament de Reus. L’ordenança de civisme de Reus va ser aprovada el passat 18 de juliol, quan la coalició formada per CiU i PP va prohibir vestir burca, nicab o qualsevol vel integral en espais públics. Una mesura pionera a Espanya, ja que les anteriors només imposaven restriccions en equipaments municipals. L’oposició en bloc, PSC, Ara Reus i la CUP van votar en contra d’aquesta mesura. Dies després, associacions islàmiques de Catalunya van portar el cas al TSJC, un òrgan que ara els ha donat la raó.

Per la seva banda, Reus ha anunciat que recorrerà la suspensió de l’ordenança ja que es tracta d’una mesura de seguretat que no atempta contra la llibertat religiosa. Amb aquest estira-i-arronsa, es torna a obrir la caixa dels trons del vel a Catalunya.

Abans d’abordar el conflicte jurídic que planteja l’ús del vel islàmic des del punt de vista dels drets fonamentals, paga la pena aturar-se a reflexionar sobre el significat d’aquesta peça en la religió i la cultural islàmica en general, i per la dona musulmana en particular. En primer lloc, cal distingir entre el vel islàmic i el mocador islàmic. El primer és una imposició política que obliga a les dones islàmiques a ocultar aquelles parts del seu cos que poden despertar els desitjos sexuals de la població masculina. El seu ús no es fonamenta en un mandat religiós o una tradició cultural, sinó en una interpretació intencionada i discriminatòria d’un paratge de l’Alcorà. En canvi, el mocador islàmic té un pes del tot rellevant en la religió islàmica: el seu ús servia originalment per distingir a les creients musulmanes de les esclaves, que tenien prohibit cobrir-se amb aquesta peça.

Models desfilant durant la setmana de la moda de Japó

Fa gairebé cinc anys que Lleida va donar el tret de sortida a la carrera contra l’ús del vel integral en els equipaments públics. Des de llavors, una trentena de municipis catalans han votat mocions sobre aquesta qüestió, i un total de 17 poblacions – entre les quals s’hi troba Reus – han aprovat limitar l’ús d’aquesta peça.
Els Ajuntaments asseguren que el vel integral no altera la convivència, però impedeix la identificació i la comunicació visual de les persones. La falta es qualifica de lleu i està multada amb fins a 750 euros, encara que sempre acaba amb la identificació de la persona que porta aquesta indumentària i tots els Consistoris accepten que l’ús d’aquestes peces és pràcticament anecdòtic i no ha causat problemes de convivència.
No obstant, cal analitzar els motius que porten els Ajuntaments a regularitzar aquesta qüestió. Es ven com que el gran motiu de la prohibició és la defensa dels drets de la dona, encara que alguns experts asseguren que no s’han desplegat polítiques efectives per a elles. Per altra banda, en aquest fet s’hi barreja el sentiment racista: PSC i PP han estat els partits que més mocions han presentat al respecte, seguits de CiU i Plataforma per Catalunya.

Així mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg considera que portar la cara tapada pot ser una amenaçada per la convivència, un bé superior a la llibertat religiosa. No obstant, els experts posen en dubte que es pugui traslladar aquesta afirmació a la realitat catalana, i també espanyola: en la legislació espanyola, la utilització de vestimenta s’empara en la llibertat religiosa. El nou capítol sobre el vel integral a Catalunya torna a posar sobre la taula quins són els límits de la llibertat personal i col·lectiva, i quan comença una i acaba l’altra. 
En aquest vídeo, la productora audiovisual brasilera Porta dos Fundos fa sàtira sobre l'ús del vel integral

En aquest vídeo, la productora audiovisual brasilera Porta dos Fundos fa sàtira sobre l'ús del vel integral

La violència que no deixa blaus

Aquest dimecres s’han fet públics els resultats d’un estudi que conclou que un de cada tres joves considera inevitable o acceptable controlar la seva parella. L’estudi es basa en una enquesta feta a 2.500 persones d’entre 15 i 29 anys, i entrediu que la joventut tolera més que les persones adultes aquest tipus de conducta. És a dir, consideren inevitable controlar els horaris de la parella, impedir que vegi la seva família i amistats, no permetre que treballi o estudiï, i fins i tot dir-li allò que pot o no pot fer.

Les dades que es desprenen d’aquest informe del CIS, ‘Percepció social de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut’ no destaquen diferències entre gèneres. És més, de l’estudi es desprèn que les dones de 15 a 29 anys són més intransigents i toleren menys aquesta mena de comportaments, tot i que, curiosament, acaben convertint-se en les víctimes més freqüents de la violència de gènere.

La reflexió principal que es genera després d’analitzar les dades de l’estudi és que no totes les manifestacions de violència de gènere provoquen el mateix rebuig. La violència física s’ha convertit en quelcom absolutament inacceptable pel 97% dels joves – què passa amb el 3% restant que sí que la veu amb bons ulls? – En aquesta mateixa línia es manté la violència verbal, amb un 93% de joves que la rebutja, però només dues terceres parts dels joves enquestats consideren que és inacceptable exercir un control sobre la parella.


Mà aixafant una altra mà. Font: Concepto Radial

Un dia ja llunyà, l’escriptor Quim Curbet va topar-se al supermercat amb una noia que a l’esquena de la seva samarreta portava la frase ‘Si pots, deixa de mirar-me el cul’. Aquella frase li va inspirar el títol del llibre ‘No em miris el cul’ , un recull dels seus articles publicats al Diari de Girona. Segurament, aquell fos l’últim cul que Curbet va mirar fixament, però quants n’hi ha que no deixen de mirar furtivament el cul dels altres?

Fa poc més de dos mesos es va fer viral un vídeo que mostra com una jove amaga una càmera al seu cul per veure quanta gent se’l mira. Durant el passeig, més de 50 homes i dones es fixen amb la noia, alguns amb cert desvergonyiment i llençant ‘piropos’ que fins i tot es podrien qualificar d’ofensius.

De tot això es desprèn una conclusió molt clara però també certament dolorosa: el desconeixement. Desconeixement d’allò que és bo o frega la perillositat. De creure que una relació és sana quan està creuant la frontera d’aquest grup de paraules que fa tanta por i costa tant de pronunciar, però sobrevola més llars de les que imaginem: la violència de gènere.

Aquest estudi es fa públic cinc dies després de la darrera emissió del programa de Cuatro Hermano Mayor. En aquest cas, Pedro García Aguado no feia de germà gran d'un jove problemàtic com és habitual, sinó que ajudava a una parella tòxica i possessiva. La Cintia i l'Eduardo, protagonistes del capítol, no arribaven als 20 anys, i vivien junts i no podien passar ni un sol minut separats. Això sí, més de la meitat dels moments que passaven plegats es resumien en crits, cops i patacades. Finalment, i com passa sempre al conte d'Hermano Mayor, la història acabava bé i la Cintia i l'Eduardo reconduïen la seva relació. Si bé és que cert que en una hora televisiva és impossible resumir mesos de gravació i seguiment, aquest resultat és, com a mínim, sorprenent, tenint en compte les campanyes de conscienciació i la dificultat que hi ha per detectar i sobretot solucionar aquestes conductes. 

Avui el Govern espanyol ha anunciat que posarà en marxa dues noves campanyes per fomentar la igualtat entre els adolescents i prevenir i denunciar la violència de gènere. De fet, la darrere campanya ‘Hi ha sortida’ ha multiplicat les trucades al telèfon d’emergència 016 per part dels menors i de persones properes a la víctima. Perquè el maltractament que no deixa blaus, però et fa enrogir, també és violència. 

Vídeo de la campanya 'Hi ha sortida'

La 'Ciutat morta' ha revifat

L’emissió, per primera vegada per televisió, del documental ‘Ciutat Morta’, ha col•locat els fets del 4 de febrer del 2006 a la primera línia de l’agenda mediàtica. La cinta recull els aldarulls d’aquell 4 de febrer, quan un Guardia Urbà va acabar ferit greument, i cinc joves van ser condemnats. Ara, els familiars, els advocats i els autors de ‘Ciutat Morta’ demanen que es reobri el cas, recolzant-se amb el documental, on es recullen tesis i evidències que apunten a que els condemnats van ser víctimes d’una trama de corrupció política, policial i judicial.

Tot plegat arriba quan gairebé han passat 9 anys d’aquell tràgic 4-F que va estroncar les vides dels protagonistes d'aquest entramat, i que va concloure amb anys de presó, un suïcidi i un membre de la Guàrdia Urbana tetraplègic. El documental va arribar a les llars catalanes precedit d’una doble polèmica. En primer lloc, el laberint que va haver de superar la cinta perquè la televisió pública catalana el programés. De fet, la majoria de mitjans de comunicació han evitat parlar d'aquest cas fins que ha estat inevitable fer-ho. Ha estat la pressió ciutadana qui ha col·locat 'Ciutat Morta' com a tema d'obertura de la premsa catalana. I en segon, els cinc minuts de censura que el jutge va obligar a retallar a la productora perquè es considerava que podia lesionar l’honor de l’excap de l’àrea d’informació de la Guàrdia Urbana, Víctor Gibanel.

La pregunta és: Per què ara? El film era feia mesos a la xarxa. Els seus autors l’havien promocionat i, finalment, ha estat un vehicle tan increïblement tradicional com la televisió el que ha connectat la realitat i la societat amb aquest entramat que a les xarxes bullia des de feia anys. Fins a quin punt ha estat la mobilització a les xarxes o la simple emissió del documental el que ha marcat la pauta de l’opinió pública al respecte? Aquesta reflexió planteja certs dubtes. Ha estat la pressió ciutadana qui ha revifat 'Ciutat Morta', o ha estat imprescindible la difusió del documental per un mitjà de referència com TV3 perquè això passés? Així doncs, fins a quin punt tenen força les xarxes socials i com poden combatre contra el gegant de la comunicació. Què hagués passat si finalment TV3 hagués decidit no emetre el documental i enterrar el 4-F per sempre més?

 En aquesta ebullició mediàtica de ‘Ciutat Morta’ és imprescindible analitzar la reacció que ha tingut la classe política. No s’ha destapat una trama de corrupció que estava sota secret de sumari, tampoc s’ha descobert l’assassí d’un crim, el que s’ha fet és explicar una història a una societat que, fins aquest dissabte, vivia aliena al 4-F i a les conseqüències que van tenir aquella nit. Per què han reaccionat ara els polítics? Per què han esperat tant a parlar i a demanar la reobertura d’aquest cas? Els polítics s’han vist pressionats mediàticament. I és en aquesta línia on el periodisme s’ha de moure. Aquesta vegada no han estat ells qui han marcat sobre què tocava parlar. Aquesta vegada ha estat el poble.

 
CIUTAT MORTA — Teaser 2013 from metromuster on Vimeo.

M'agrada anar, per tornar

Avui a l'entrevista compartida de La Tarda Catalunya hem parlat amb la gran pallassa Pepa Plana. Ella és la pallassa més reconeguda del país i un referent europeu del gènere dels somriures. Nascuda a Valls, ha sapigut transmetre el seu optimisme davant la vida a tots els qui han tingut la sort de topar alguna vegada amb un dels seus espectacles. Però el que més m'ha agradat d'aquesta entrevista ha estat el final. I és que la Pepa ha llançat un missatge molt bonic amb una de les seves últimes frases: "m'agrada anar, per tornar".

Quina frase tan sorprenentment certa. I és que, com diuen Els Amics de les Arts: tornar sempre és la millor part de l'aventura. La importància de sentir que un lloc, una casa, un barri o fins i tot un poble sencer forma part de tu, de la teva identitat o de la teva personalitat és tant bonic com motivador. No importa el temps que marxis, el temps que faci que no hi vas; no importa el temps que triguis en tornar-hi, perquè saps que quan tornis tot seguirà igual, seguirà sent casa teva.
Casa teva pot ser un banc, pot ser l'habitació en la que has passat més històries que Robin Hood, pot ser un racó del pati o sota una manta vermella i vella que guardes al menjador. Qualsevol espai pot ser espectacularment especial si es converteix en la casa d'algú. Així doncs, no deixis que t'ho expliquin: fes-te la teva pròpia casa, i torna-hi. Torna-hi sempre que puguis, sent que res és imposible quan hi arribis i desitja arribar-hi quan no hi siguis. Perquè sempre, sempre, sempre, la millor part de la història arriba quan tornes al teu lloc.

Entrevista a Pepa Plana des de La Xarxa Ràdio





 Alba,

Per totes aquelles dones que...

Per totes aquelles dones que van dir prou. Per totes aquelles dones que, de manera anònima, van lluitar per un món millor basat en la igualtat. Per totes aquelles dones que van sentir-se capaces de valorar-se malgrat els desprestigis constants de la societat. Per totes aquelles que van tirar endavant una família amb l’únic objectiu d’aconseguir el benestar del seu entorn. Per totes aquelles a qui els van robar els somnis i no van tenir més remei que resignar-se. Per totes aquelles que no van poder tenir la vida que volien perquè, senzillament, havien nascut formant part del sexe dèbil. Per totes aquelles que van haver d’aguantar comentaris i maltractes masclistes i no van poder defensar-se atenent les conseqüències que els podia comportar. També per totes aquelles que van confiar en els seus drets i, aportant petits grans de sorra, van fer canvis en la manera de veure el context social. Per aquelles que ens han deixat l’oportunitat de votar i tenir veu. Per totes aquelles que van morir reivindicant-ho.

Per totes les dones que es lleven cada matí per anar a treballar o estudiar. També per aquelles que tenen somnis i mica en mica els estan complint. Per totes aquelles amb famílies que les recolzen i que les creuen capaces d’arribar lluny. Per totes les dones que s’estimen, que es valoren, que no es deixen trepitjar i que estan aprofitant tot el que, un dia, altres van crear a base d’esforç i lluita.

Per acabar, també per totes aquelles que encara ara pateixen maltractaments masclistes. Per totes les que continuen sentint-se inferiors i no poden desplegar les ales. Per aquelles que porten samarretes de coll alt per tapar les ferides, per totes les que han mort en mans dels seus marits i per diverses circumstàncies no han pogut sortir endavant.

La lluita no ha acabat. Per tot això i per molt més, cal celebrar un dia com aquest. Feliç dia de la dona!!

Alba,

Gabilondo: ¿Aguantará la monarquía?

Amb l'opinió d'un dels grans, dono per tancat el debat sobre la monarquia espanyola. Iñaki Gabilondo ha dedicat avui la seva secció diària La voz de Iñaki - El País - a analitzar la situació en la qual es troba actualment la casa reial. 

Segons el periodista, aquest tema és cada vegada més freqüent, no només en les converses dels més experts sinó que també ha arribat als menjadors de casa. Considera que el context econòmic i les tensions socials que actualment protagonitzen l'escenari espanyol són determinants pel futur de la monarquia i la seva debilitació. També juga un paper important el comportament de la casa reial. Gabilondo opina que la família del monarca ha anat "obrint fissures", començant per les relacions amoroses entre el rei i terceres persones i continuant amb el cas de corrupció d'Urdangarín. 

Dels 125 comentaris que fins ara ha rebut el vídeo, hi ha opinions de tota mena: alguns consideren demagògia el fet de remuntar-se a la Constitució del 78 per a justificar la monarquia després de 34 anys. Pel contrari, altres creuen que la figura del rei va salvar el país d'una època fosca i de penúries.

¿Aguantará la monarquía?

Alba,

Feta la llei, feta la trampa

La meva opinió sobre el nostre model d'Estat actual va acabar de formar-se quan el professor d'Història d'Espanya i Catalunya ens va explicar la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició a segon de Batxillerat. Recordo perfectament que no m'entrava al cap que un dictador que havia fet tant de mal al nostre país continués tenint el poder -tot i estar moribund- per nombrar qui seria el seu successor i Cap de l'Estat les següents dècades.

Han passat dos anys i ningú ha aconseguit fer-me canviar d'opinió: estem en una dictadura evolucionada. Perquè el poble no va triar acabar amb la dictadura, sinó que va ser la pròpia biologia qui va decidir que aquell senyor amb bigoti havia de morir i tocava un canvi. Així doncs, és difícil afirmar que formem part d'una democràcia, quan la persona que tenim al capdavant va ser col·locada allà pel dictador i continua mostrant certa admiració pel senyor Franco, a qui considera un padrí. Però com que la fi del Franquisme va suposar un benestar social mai vist fins aleshores, resulta una barbàrie posar-se amb la feina del monarca i el sistema d'Estat actual. A tall d'exemple: segons expliquen, el rei Joan Carles I va assassinar al seu germà petit - diuen que de manera accidental - amb l'arma que el dictador li havia regalat. D'aquest fet tampoc se'n sent parlar i, fins i tot, alguns historiadors han eliminat aquest capítol de la biografia del rei.

Pel que fa al documental que #tv3 va emetre el passat dimecres, va satisfer les meves expectatives -encara que no crec que ho fes més que els dos treballs censurats-. Sí és cert que fins la segona part no va aconseguir enganxar-me, i que no va dir res del que no sabíem ja, Monarquia o República té l'objectiu d'oferir un judici popular sobre la Monarquia espanyola i, concretament, sobre la figura del rei Joan Carles I. Penso que és molt positiu que es comenci a fer periodisme d'investigació sobre el paper del rei i la Monarquia en general. Que la família reial deixi de ser un tema tabú per a la premsa espanyola, i que es pugui parlar, bromejar i opinar sobre aquests.

- Pels qui encara no han pogut veure el documental o vulguin tornar-hi, des d'aquí és possible fer-ho:

Monarquia o República

- Per més informació sobre el monarca (i la mort del seu germà):

Mort d'Alfons de Borbó i Borbó

Entrevista a Pilar Urbano, autora de El precio del trono  (llibre sobre el rei Joan Carles I) PD

Alba.

Monarquia o República?

Després de mesos i mesos sense publicar res, m'he proposat tornar a fer servir el Blog, i aquesta vegada prometo quedar-m'hi per molt de temps. 
A través d'aquest blog no pretenc informar del que passa al nostre voltant; crec que ja hi ha suficients mitjans que intenten reflectir la realitat diàriament amb les seves publicacions. Però sí oferir la meva humil opinió a tots aquells que els interessi sobre temes variats que ocupin i preocupin o, simplement, sobre allò que trobo interessant per veure, visitar o llegir. També perquè crec que a vegades toca pensar i reflexionar una mica de tot allò que ens envolta, i el Blog és una manera de fer-ho.

El primer del que m'agradaria parlar és del documental "Monarquia o República" que s'emetrà avui a TV3, concretament al programa Sense Ficció #senseficcio a partir de les 23.15. Segons la cadena, el programa es centra en la pròpia experiència espanyola amb la restauració de la monarquia parlamentària després de la mort de Franco i la fi de la dictadura franquista. Ho fa a través d'un recorregut pels arguments i opinions dels partidaris d'ambdós models d'Estat com Antonio Romero - coordinador de la Xarxa per a la Tercera República - o Simeó de Bulgària -ex rei que manté una bona relació amb l'actual rei d'Espanya -.

Aquest documental s'hauria d'haver emès l'any 2010, i s'ha hagut de modificar fins a tres vegades per a que finalment arribi a les nostres cases. Un cop la tercera versió va estar presentada per Montserrat Armengou i Ricard Belis, la direcció de TV3 va decidir que no es podia emetre i va aplaçar-lo fins el dia d’avui.
Tot i això, el PP ha demanat que no s'emetés tenint en compte els mals moments que estan vivint actualment els membres de la casa reial donat el cas de corrupció d'Iñaki Urdangarín, el gendre del rei. 
Per qui no pugui veure'l des del televisor, TV3 ofereix l'opció de veure'l posteriorment a través de 3alacarta o en rigorós directe a través de la mateixa Pàgina Web de la cadena.

Pot ser un programa interessant. Ja sigui per les bones o males conclusions que en puguem extreure d'aquest: pot ser que ens trobem un documental totalment manipulat i que la influència monàrquica es vegi d'una hora lluny, o pot ser que ens ofereixi una visió real del què seria una Espanya o Catalunya republicana.

Proclamació de la República catalana. Barcelona, 14 d'abril de 1931





Aquí uns enllaços per més informació sobre "Monarquia o República”: 

- http://www.ara.cat/comunicacio/TV3-dimecres-documental-Monarquia-Republica_0_645535570.html#.Tzk0RM89kgA.facebook

. http://www.tv3.cat/actualitat/396780/TV3-emet-aquest-dimecres-el-documental-Monarquia-o-republica

- http://www.lavanguardia.com/television/20120213/54253669305/tv3-emite-polemico-documental-monarquia-republica.html

Alba.

Genocidi sistemàtic

La importància de la historia és tan inmensa que si no fos per aquesta potser ara mateix no seríem aquí, ni seríem com som, ni faríem el que fem, ni viuríem com vivim.

Avui, fullejant un manual d’història contemporània, concretament el tema que parla dels Feixismes, em ve de gust recordar el gran atemptat que es va fer a Alemanya contra els jueus i les minories durant el segle XX.

El músic i enginyer Jacques Stroumsa considera que després de tantes dècades comença a haver-hi persones que es preocupen pel què va pasar als camps de concentració i extermini, però segons explica, la major part de la población “es como si hubieran recibido un fuerte golpe en la cabeza durante la guerra y hubiesen quedado tontos. Perdieron la consciencia 60 años. La gente me decía: “Ya pasó, olvídate”, pero yo insistía: ¿Cómo se puede olvidar un crimen tan grande contra la humanidad? No tiene sentido no estudiarlo, no ahondar en él.”

Certament, no té sentit no estudiar-ho i, per sort, des de 1961 s’han publicat centenars d’estudis sobre el genocidi al poble jueu i les pràctiques realitzades pels nazis en els camps de concentració. La primera tesis sobre l’Holocaust va ser el 1955 a càrrec de l’historiador Raul Hilberg, procedent d’una família de classe mitjana jueva.

No és gens fàcil abordar aquest tema, però sí és important que tothom conegui la mena de pràctiques que es van realitzar en contra de les minories i els mètodes que els nazis van utilitzar per cobrar-se la vida de més de cinc milions de persones.

El primer que el nazisme va intentar va ser la incitació a la emigració dels jueus, pretenien enviar-los a tots a Madagascar per aconseguir que s’extingís la raça jueva amb les malalties i la falta de nutrició que allà agafarien.

L’extermini va estar assajat prèviament amb ciutadans alemanys. Es tractava de discapacitats, tant físics com psíquics. Es practicava l’eutanàsia activa a través d’una injecció, però mica en mica es va passar al gas en camions seguit de la crema de cadàvers. En dos anys van desaparèixer 70.000 discapacitats, suposadament per causes naturals.

Per les minories racials el primer pas era la miserabilització, és a dir: negar la possibilitat d’estudiar i condemnar a la incultura a les societats menys privilegiades. Amb els jueus, però, van ésser més severs: van començar a tancar-los en guetos, on esperaven que morissin de fam i epidèmies. Van tancar-hi 440.000 persones i solament els proporcionaven 300 calories diàries. Tot i la gran mortaldat que aquest fet va provocar, els nazis pensaven que aquest mètode era massa lent, així que ho van millorar a través dels afusellaments massius de la comunitat jueva. La Solució Final del problema jueu va ser l'ús de les càmeres de gas. Es calcula que al camp de concentració de Auschwitz-Birkenau durant l’Agost de 1944 van morir 24.000 persones al dia.

El resultat d’aquesta història és la següent: més de 5.000.000 de morts, sobretot jueus, però també gitanos, comunistes, presoners i homosexuals: 800.000 van morir als guetos, 1.300.000 executats i 3.000.000 als camps de concentració i d’extermini.

A vegades val la pena recordar que l’home ha estat capaç de fer tals atrocitats per no ensopegar de nou amb la mateixa pedra.

Dur, però no pessimista

Fitxa tècnica:

Títol: L’últim dia abans de demà

Autor: Eduard Márquez

Editorial: Empúries

Gènere: Narrativa catalana

Any d’edició: 2011

Preu: 16,00 €

Eduard Márquez ens convida a volar, a viatjar al llarg del temps i experimentar un munt de sensacions a través del seu nou llibre

Despertar. Percebre la fragilitat de tot allò que ens envolta. Adonar-se que tots aquells fets que donem per suposats poden volar en menys d’una dècima de segon. Reaccionar i entendre que la nostra experiència vital es pot veure afectada per canvis inesperats que capgiren el sentit de les coses. Aprendre a encarar l’últim dia abans de demà quan el nostre referent ha petat i ja no hi ha marxa enrere.

Així ho expressa Eduard Márquez a través de la seva última novel·la L’últim dia abans de demà. Una obra on l’autor reflecteix la joventut de la seva generació i desperta els fantasmes del passat abordant temes com l’escola religiosa i els abusos infantils, les relacions familiars, les drogues, la música o les males companyies. Conegut per la seva narrativa per adults i nens amb obres com L’eloqüència del franctirador, El silenci dels arbres o La decisió de Brandes, ha estat guardonat amb el Premi Octavi Pellissa 2005, Premi de la Crítica Catalana 2006 i Premi Owerty 2007 per la seva tasca com a escriptor.

Amb L’últim dia abans de demà, Márquez no es desmarca del seu estil característic basat en la recerca de l’abstracció a través d’un escenari ordinari i quotidià. En ell destaca la novel·la breu, aquells textos que no passen de les 100 pàgines però aconsegueixen dir tot allò que l’autor pretén. Sense masses descripcions i utilitzant ni més ni menys que les paraules necessàries per transmetre allò desitjat, pot semblar que el llenguatge emprat ha estat escollit a l’atzar quan vertaderament tot forma part d’un càlcul i una estructura prèviament estudiada. 

I és aquest atzar, que tant es palpa en les seves novel·les, el motiu d’aquesta última creació. Passejant pel portal de l’Àngel de Barcelona, Márquez va veure un amic d’infància al carrer demanant almoina. No es va atrevir a dir-li res, va quedar sense paraules, i en el seu cap van començar a sorgir records d’anys enrere i preguntes sobre què havia portar aquell noi a convertir-se en captaire.

Amb aquesta reflexió, l’autor troba l’essència de la seva novel·la: què passa quan les bigues comencen a cedir? Què passa quan tot allò que creies ferm i adjunt a les nostres vides se’n va com sorra entre les mans sense cap mena d’explicació o advertència prèvia? La trobada amb l’amic d’infància serà l’espurna que encengui el motor d’aquesta novel·la.

Amb un llenguatge acurat, com si de poesia es tractés, i amb un fidel retrat de la capital catalana, Márquez fa viatjar als lectors en el temps. Un retorn al passat, i una mirada a la seva pròpia infància. Sense la intenció de presentar-se com a pessimista, el seu objectiu és animar al lector a la reflexió sobre la duresa de la vida. I ho fa a través dels records del protagonista. Ara endavant, ara enrere: Un cura amb una caixa de pastilles Juanola passejant pels passadissos de l’escola, la Francesa, un amor de joventut ple de somnis i projectes sovint fracassats, en Robert, un amic inseparable que acabarà demanant almoina pels carrers de la ciutat, una etapa madura amb plena consciencia de que allò que està vivint és real, un protagonista que no desvetlla el seu nom en cap moment. Com un puzle amb milers de peces desordenades que mica en mica aconsegueixen un sentit, malgrat sigui fràgil com un cristall que trontolla i es trenca amb el mínim moviment. Un viatge interior d’un home que aconsegueix acceptar tot allò que la vida li ha brindat, i és conscient que cada una d’aquestes peces són imprescindibles i igual de necessàries.

El drama comença a la primera pàgina amb la mort de la Nora, la filla del protagonista. Encara que fins el final de la trama no es desvetllarà el motiu de tal accident, és un fet clau per la comprensió de l’essència de la novel·la: cada petit moment és important pel protagonista.

Una novel·la que es distancia amb escreix dels “best sellers” actuals dotats de suspens i ficció com és el cas d’El Código da Vinci, la trilogia Millennium o Ángeles y demonios. L’objectiu de Márquez no és sorprendre o recórrer a girs argumentals, sinó destapar a petites dosis una vida plegada d’experiències que en un primer moment poden semblar fora de lloc però acaben esdevenint ordinàries pel lector.

Una tarda de primavera, amb el sol acariciant l’esquena, un suc de taronja per baixar el dinar i L’últim dia abans de demà a les mans. Una obra que no té pèrdua i mereix ocupar unes hores del nostre valuós temps, la recompensa és plenament satisfactòria.

Mis adorables vecinos

REUTERS

Ocho de la mañana. La capital española se convierte en una verdadera revolución. Los coches parecen hormigas en busca de su reina circulando por el paseo de la castellana. Dentro de cada uno de esos útiles inventos que se convierten en un ejército blindado, una historia. Familias preocupadas porque no llegan a final de mes, madres agobiadas llevando a sus hijos a casa de la abuela entre sollozo y sollozo del crío porque no quiere ir, una muchacha cavilando cómo contará a sus padres que ha golpeado su coche nuevo, un cuarentón llorando entre canción y canción de Alejandro Sanz y preguntándose cuándo le llegará el amor. Una joven orgullosa de su expediente académico que planifica su futuro bajo una tímida sonrisa; un abuelito maldiciendo el tráfico que cada día tiene que soportar. Una niña que llora porque su papá le ha quitado el chupete, una mujer que se queja de su mala suerte por haber cogido ese camino y tener que pasarse una hora parada esperando el mínimo movimiento del coche de delante para poder avanzar; una chica a la que le han robado el bolso, donde llevaba una caja llena de maquillaje nuevo y su Blackberry, ¿cómo lo hará para poder contactar con sus amigos, ahora?

Cada historia, un mundo, y cada mundo, una realidad. Probablemente la niña que llora porque quiere su chupete o la mujer que no entiende su mala suerte sienten que ese es el mayor de los problemas que pueden existir. Y probablemente el chico que circula al lado de la desfilada de tanques no sabe que pueden existir este tipo de problemas. A lo mejor, su único problema en estos momentos es poder llegar a su hogar – si cuatro maderas con un tejado pueden ser un hogar – y poder contar a su familia, feliz, que ha circulado al lado de los militares armados y no le han hecho nada. Que puede seguir disfrutando del placentero lujo de vivir – si vivir su vida se puede considerar un placer – y continuar luchando para ser un poco más afortunado. Y probablemente, el chico de la bicicleta no sepa la sensación de soplar las velas de una tarta expresamente hecha para él el día de su cumpleaños, ni se dé cuenta de la magnificencia que tiene perder un ser querido durante un combate bélico. Probablemente, ese sea su pan de cada día, sin poder gastar un segundo de su valiosa y fugaz existencia para pensar que un poco más arriba, sus vecinos se emocionan con canciones que hablan de amores platónicos y se creen los más desafortunados de este mundo por tener que soportar una retención de tráfico cada mañana a las ocho.

Circ pel poble

Avui més que mai, estic indignada. Cada vegada més, me n’adono de la precarietat del nostre sistema. Avui més que mai, sento vergonya de formar part d’Espanya i perquè no, de Catalunya. Sento vergonya de les persones que ens representen, m’ofèn que em tractin d’ignorant, m’ofèn que no es doni cap mena de valor a un moviment tan rellevant com les acampades pacífiques de les últimes setmanes i, sobretot, m’ofèn que sigui el mateix poble que gosi subestimar a persones que s’han deixat la pell per tots nosaltres, aquests sí que s’hi han deixat la pell. Avui més que mai, recolzo a tots aquells que opinen que de democràcia, això, només en té el nom.

Resulta que a Barcelona són tant i tant nets que no poden passar dos setmanes sense que la magnífica i gloriosa plaça presidida per l’estàtua Lluís Companys no sigui revisada pels serveis de neteja de l’ajuntament, juntament amb els Mossos per donar quatre cops a qui es fiqui pel mig. Aquest aspecte m’hauria de fer sentir orgullosa, quina organització tan bona, no volen que visquem entre la merda! Però resulta que això només és un excusa més, una excusa per acatar les ordres dels de dalt. Ja ha passat el 22M, i ja no és necessari donar suport a aquestes acampades tenint en compte que els poderosos ja no necessiten el poble fins d’aquí quatre anys, que tornaran a anar al mercat i a estimar-nos tant i tant. Ara per ara, n’estan fins els nassos de les nostres disconformitats, i es veu que el seu lema no és “el pueblo unido jamás será vencido” sinó aquell que diu “todo para el pueblo pero sin el pueblo” o millor encara: todo para el pueblo, pero solo para una parte de éste. Només per aquells que es tornen bojos pel futbol i els és indiferent que milers de persones s’hagin mobilitzat els darrers dies per un objectiu comú.

En la pàgina d’inici del diari digital Ara hi ha la següent enquesta:

S’ha de desallotjar Plaça Catalunya?

-          Sí, per seguretat de cara a la possible celebració de la Champions

-          Sí, però diumenge els acampats han de poder tornar-hi

-          No, serà contraproduent, es crearà més tensió

-          No, la Champions és una excusa per silenciar la protesta

Solsament la possibilitat de desallotjament de la plaça per un partit de futbol, m’ofèn.

Aquest dissabte és la final de la Champions, i el primer és el primer. Totalment comprensible: és molt més constructiu i realitzant seguir un partit de futbol veient jugadors que cobren sous estratosfèrics per córrer darrere una pilota, enlloc de donar suport a aquests bojos pel canvi que han sortit al carrer en nom de tota una societat descontenta.

Dissabte Plaça Catalunya estarà plena, però no precisament de gent amb inquietuds i set de millores i reformes, dissabte la plaça estarà plegada de fanàtics que s’han quedat sense poder anar a Wembley i gastar-se centenars d’euros per poder veure de més a prop l’espectacular partit que el seu equip els oferirà, pobres. Doncs res, entre que a Barcelona són tan i tan nets i la nostra societat prefereix passar 90 minuts de la seva vida feliços veient el Barça, que no parar-se a escoltar què diuen, què proposen i perquè porten dos setmanes acampant els indignats, importa bastant poc que aquest moviment mai vist des dels inicis de la suposada democràcia quedi en terra, en pols, en res.

El més important és que posin una pantalla gegant, agafarem les nostres samarretes oficials i que aquells “perroflautas” (la nova paraula de moda) no ens molestin gaire, eh. El primer és el primer.

Alba,

S'ha de ser molt dolent perquè et mati el premi Nobel de la pau

Qui cregui que existeix una accentuada diferencia entre  països del nord i del sud – una nomenclatura més o menys acceptada que ve a definir la divisió del mapa en països desenvolupats i subdesenvolupats – hauria de fullejar les xifres de persones sacrificades per pena de mort en ple segle XXI, en ple 2011.

La noticia d’avui és que vuit criminals de l’Irán han estat condemnats a la pena de mort, cinc d’ells en públic, per tràfic de drogues, robatori a mà armada, violació i assassinat. La reflexió més immediata en molts casos serà pensar que els països subdesenvolupats no evolucionen, estan xapats a l’antiga i se n’obliden que aquesta mena de pràctiques ja no estan de moda. Pobrets! A occident som més moderns, aquestes coses ja no les fem. I ara! Oi?

És cert que l’Iran és un dels països que més practica la pena de mort, però el segueixen Xina, l’Aràbia Saudita i, a continuació, els Estats Units. Sí, aquesta gran potencia presidida per un Nobel de la pau. I no cal anar massa enllà per justificar-ho: Bin Laden n’és l’exemple perfecte. M’hagués agradat molt ser l'Antoni Bassas per uns instants i poder veure amb els meus propis ulls tot Washington amb samarretes i tasses rememorant la gloriosa mort de Bin Laden, quin triomf!

"Es un gran día para América, el mundo es más seguro y mejor a causa de la muerte de Osama Bin Laden", deia el senyor Obama. Doncs el felicito, president. Però mentre segueixin existint aquesta mena de pràctiques i siguin justificades per premis Nobel de la pau com vostè, el món no podrà ser més segur.

Tampoc hem d’oblidar que els països subdesenvolupats existeixen gràcies als països desenvolupats, que moltes vegades aquestes realitats són necessàries d’aclarir i es perden pel camí; cada vegada resulta més senzill comprovar les semblances entre uns i altres.

Potser es pot pensar: els assassins no es mereixen viure, els criminals han d’ésser pagats amb la mateixa moneda. Com quan al patí de l’escola en Pere li clavava una bufetada a la Marta i ella s’hi tornava. Què deia la professora quan se n’assabentava? Això no es fa, Marta. Si en Pere et pega m’ho vens a dir i ho solucionem d’una altra manera. Crec que amb això queda tot dit. Si l’única opció viable que trobem en aquests casos és la mort, estem morts.

Alba,

Blau, fa de babau

Això no servirà per res. Aquesta frase s’ha escoltat tant els darrers dies com la paraula indignats. Alguns se n'enriuen, d’altres creuen que és una pèrdua de temps i d’altres encara no saben ni el motiu d’aquesta acampada pacífica. És molt senzill: el poble n’està fins els nassos. No ha estat suficient la humiliació de bona part de la societat, el grau d’exclusió social d’algun sector, ni tampoc l’elevada taxa d’atur que el país està patint. Ha calgut estar-ne tip. Ha calgut dir prou a un sistema basat en la pobresa d’alguns per garantir la riquesa d’uns pocs, ha calgut prendre consciència de l’organització plegada de convenis entre poders i el permanent son de la societat. Doncs ha arribat la vigília. El poble vol canvis, necessita un gir de 360º, i quan parla el poble, res hauria de ser impossible. Així ho demostren les revoltes contra règims totalitaris i veterans com Tunísia i Egipte que fins ara han comptat amb el recolzament de les potències occidentals. Però quan es diu prou, és perquè alguna cosa falla, i si alguna cosa falla, s’ha de canviar.

Alguns opinen que prescindir dels polítics i els bancs – que tant de mal ens han fet els últims anys – és el centre del problema, tenen la convicció i esperança de que tot és millorable i variable; d’altres creuen que és més senzill: només cal canviar el govern que ha estat al capdavant, per posar-n’hi un altre que les setmanes abans de les eleccions hagi promès tot allò que no farà durant els propers quatre anys. I així ha estat.

El poble, arrelat a les tradicions, és pràctic: si algú no funciona, se’n posa un altre, i llestos. Espanya s’ha tenyit de blau. Aquesta ha sigut la solució en les passades eleccions municipals i autonòmiques. Només es poden percebre quatre petites taques corresponents a Astúries, País Basc, Navarra i Catalunya. La resta, blau. Blaves les ciutats, blaus els pobles, blaves les idees, blaus els discursos xenòfobs que s’han endut un nombre significatiu de vots. La gent ha volgut un canvi i aquí el té. El temps dirà si el retrocés a la dreta és més positiu que la Spanish Revolution.

Font: elpaís.com

Alba Martínez Miralpeix

Els petits canvis són poderosos

M'agrada escriure. De fet, podria dir que és la meva distracció preferida. També m'agrada denunciar les coses en les que estic disconforme, tot allò del nostre món (per si algú ho havia oblidat, seguim formant part d'ell) que no em convenç, que no m'acaba de fer el pes, que penso que amb l'esforç de tots o, senzillament, parlant-ne, poden millorar, canviar, progressar, evolucionar.

L'art d'ajuntar lletres, formar paraules i que aquestes, unides entre elles, tinguin la capacitat de formar quelcom amb sentit, em fascina. Quelcom tan senzill com la paraula, això que utilitzem a diari i pràcticament ni ens n'adonem, quelcom que és capaç de fer caure una llàgrima, plorar desconsoladament, treure un somriure o despertar rialles escandaloses; quelcom capaç de formar una cultura, de trencar barreres, d'inculcar pensaments. El centre d'això tan important que coneixem com a comunicació.

Penso que és molt important aprendre a escoltar, a llegir, a estar informats per poder tenir una mirada crítica i opinar. Perquè no tot ha de ser tal i com ara ho veiem, perquè confio en els canvis i considero que són possibles; perquè no tot és blanc i negre, ni fora ni dins, ni sí ni no... perquè sempre hi ha paraules que ens poden ajudar a entendre el sentit de moltes coses i ajudar-nos a canviar-les.

Feia molt de temps que tenia en ment inaugurar un blog personal, ara és el millor moment per fer-ho, tenint en compte el context social, polític i econòmic en el que ens trobem.


Com deia el capità enciam: els petits canvis són poderosos.

Alba Martínez