S'ha de ser molt dolent perquè et mati el premi Nobel de la pau

Qui cregui que existeix una accentuada diferencia entre  països del nord i del sud – una nomenclatura més o menys acceptada que ve a definir la divisió del mapa en països desenvolupats i subdesenvolupats – hauria de fullejar les xifres de persones sacrificades per pena de mort en ple segle XXI, en ple 2011.

La noticia d’avui és que vuit criminals de l’Irán han estat condemnats a la pena de mort, cinc d’ells en públic, per tràfic de drogues, robatori a mà armada, violació i assassinat. La reflexió més immediata en molts casos serà pensar que els països subdesenvolupats no evolucionen, estan xapats a l’antiga i se n’obliden que aquesta mena de pràctiques ja no estan de moda. Pobrets! A occident som més moderns, aquestes coses ja no les fem. I ara! Oi?

És cert que l’Iran és un dels països que més practica la pena de mort, però el segueixen Xina, l’Aràbia Saudita i, a continuació, els Estats Units. Sí, aquesta gran potencia presidida per un Nobel de la pau. I no cal anar massa enllà per justificar-ho: Bin Laden n’és l’exemple perfecte. M’hagués agradat molt ser l'Antoni Bassas per uns instants i poder veure amb els meus propis ulls tot Washington amb samarretes i tasses rememorant la gloriosa mort de Bin Laden, quin triomf!

"Es un gran día para América, el mundo es más seguro y mejor a causa de la muerte de Osama Bin Laden", deia el senyor Obama. Doncs el felicito, president. Però mentre segueixin existint aquesta mena de pràctiques i siguin justificades per premis Nobel de la pau com vostè, el món no podrà ser més segur.

Tampoc hem d’oblidar que els països subdesenvolupats existeixen gràcies als països desenvolupats, que moltes vegades aquestes realitats són necessàries d’aclarir i es perden pel camí; cada vegada resulta més senzill comprovar les semblances entre uns i altres.

Potser es pot pensar: els assassins no es mereixen viure, els criminals han d’ésser pagats amb la mateixa moneda. Com quan al patí de l’escola en Pere li clavava una bufetada a la Marta i ella s’hi tornava. Què deia la professora quan se n’assabentava? Això no es fa, Marta. Si en Pere et pega m’ho vens a dir i ho solucionem d’una altra manera. Crec que amb això queda tot dit. Si l’única opció viable que trobem en aquests casos és la mort, estem morts.

Alba,