Genocidi sistemàtic

La importància de la historia és tan inmensa que si no fos per aquesta potser ara mateix no seríem aquí, ni seríem com som, ni faríem el que fem, ni viuríem com vivim.

Avui, fullejant un manual d’història contemporània, concretament el tema que parla dels Feixismes, em ve de gust recordar el gran atemptat que es va fer a Alemanya contra els jueus i les minories durant el segle XX.

El músic i enginyer Jacques Stroumsa considera que després de tantes dècades comença a haver-hi persones que es preocupen pel què va pasar als camps de concentració i extermini, però segons explica, la major part de la población “es como si hubieran recibido un fuerte golpe en la cabeza durante la guerra y hubiesen quedado tontos. Perdieron la consciencia 60 años. La gente me decía: “Ya pasó, olvídate”, pero yo insistía: ¿Cómo se puede olvidar un crimen tan grande contra la humanidad? No tiene sentido no estudiarlo, no ahondar en él.”

Certament, no té sentit no estudiar-ho i, per sort, des de 1961 s’han publicat centenars d’estudis sobre el genocidi al poble jueu i les pràctiques realitzades pels nazis en els camps de concentració. La primera tesis sobre l’Holocaust va ser el 1955 a càrrec de l’historiador Raul Hilberg, procedent d’una família de classe mitjana jueva.

No és gens fàcil abordar aquest tema, però sí és important que tothom conegui la mena de pràctiques que es van realitzar en contra de les minories i els mètodes que els nazis van utilitzar per cobrar-se la vida de més de cinc milions de persones.

El primer que el nazisme va intentar va ser la incitació a la emigració dels jueus, pretenien enviar-los a tots a Madagascar per aconseguir que s’extingís la raça jueva amb les malalties i la falta de nutrició que allà agafarien.

L’extermini va estar assajat prèviament amb ciutadans alemanys. Es tractava de discapacitats, tant físics com psíquics. Es practicava l’eutanàsia activa a través d’una injecció, però mica en mica es va passar al gas en camions seguit de la crema de cadàvers. En dos anys van desaparèixer 70.000 discapacitats, suposadament per causes naturals.

Per les minories racials el primer pas era la miserabilització, és a dir: negar la possibilitat d’estudiar i condemnar a la incultura a les societats menys privilegiades. Amb els jueus, però, van ésser més severs: van començar a tancar-los en guetos, on esperaven que morissin de fam i epidèmies. Van tancar-hi 440.000 persones i solament els proporcionaven 300 calories diàries. Tot i la gran mortaldat que aquest fet va provocar, els nazis pensaven que aquest mètode era massa lent, així que ho van millorar a través dels afusellaments massius de la comunitat jueva. La Solució Final del problema jueu va ser l'ús de les càmeres de gas. Es calcula que al camp de concentració de Auschwitz-Birkenau durant l’Agost de 1944 van morir 24.000 persones al dia.

El resultat d’aquesta història és la següent: més de 5.000.000 de morts, sobretot jueus, però també gitanos, comunistes, presoners i homosexuals: 800.000 van morir als guetos, 1.300.000 executats i 3.000.000 als camps de concentració i d’extermini.

A vegades val la pena recordar que l’home ha estat capaç de fer tals atrocitats per no ensopegar de nou amb la mateixa pedra.

Dur, però no pessimista

Fitxa tècnica:

Títol: L’últim dia abans de demà

Autor: Eduard Márquez

Editorial: Empúries

Gènere: Narrativa catalana

Any d’edició: 2011

Preu: 16,00 €

Eduard Márquez ens convida a volar, a viatjar al llarg del temps i experimentar un munt de sensacions a través del seu nou llibre

Despertar. Percebre la fragilitat de tot allò que ens envolta. Adonar-se que tots aquells fets que donem per suposats poden volar en menys d’una dècima de segon. Reaccionar i entendre que la nostra experiència vital es pot veure afectada per canvis inesperats que capgiren el sentit de les coses. Aprendre a encarar l’últim dia abans de demà quan el nostre referent ha petat i ja no hi ha marxa enrere.

Així ho expressa Eduard Márquez a través de la seva última novel·la L’últim dia abans de demà. Una obra on l’autor reflecteix la joventut de la seva generació i desperta els fantasmes del passat abordant temes com l’escola religiosa i els abusos infantils, les relacions familiars, les drogues, la música o les males companyies. Conegut per la seva narrativa per adults i nens amb obres com L’eloqüència del franctirador, El silenci dels arbres o La decisió de Brandes, ha estat guardonat amb el Premi Octavi Pellissa 2005, Premi de la Crítica Catalana 2006 i Premi Owerty 2007 per la seva tasca com a escriptor.

Amb L’últim dia abans de demà, Márquez no es desmarca del seu estil característic basat en la recerca de l’abstracció a través d’un escenari ordinari i quotidià. En ell destaca la novel·la breu, aquells textos que no passen de les 100 pàgines però aconsegueixen dir tot allò que l’autor pretén. Sense masses descripcions i utilitzant ni més ni menys que les paraules necessàries per transmetre allò desitjat, pot semblar que el llenguatge emprat ha estat escollit a l’atzar quan vertaderament tot forma part d’un càlcul i una estructura prèviament estudiada. 

I és aquest atzar, que tant es palpa en les seves novel·les, el motiu d’aquesta última creació. Passejant pel portal de l’Àngel de Barcelona, Márquez va veure un amic d’infància al carrer demanant almoina. No es va atrevir a dir-li res, va quedar sense paraules, i en el seu cap van començar a sorgir records d’anys enrere i preguntes sobre què havia portar aquell noi a convertir-se en captaire.

Amb aquesta reflexió, l’autor troba l’essència de la seva novel·la: què passa quan les bigues comencen a cedir? Què passa quan tot allò que creies ferm i adjunt a les nostres vides se’n va com sorra entre les mans sense cap mena d’explicació o advertència prèvia? La trobada amb l’amic d’infància serà l’espurna que encengui el motor d’aquesta novel·la.

Amb un llenguatge acurat, com si de poesia es tractés, i amb un fidel retrat de la capital catalana, Márquez fa viatjar als lectors en el temps. Un retorn al passat, i una mirada a la seva pròpia infància. Sense la intenció de presentar-se com a pessimista, el seu objectiu és animar al lector a la reflexió sobre la duresa de la vida. I ho fa a través dels records del protagonista. Ara endavant, ara enrere: Un cura amb una caixa de pastilles Juanola passejant pels passadissos de l’escola, la Francesa, un amor de joventut ple de somnis i projectes sovint fracassats, en Robert, un amic inseparable que acabarà demanant almoina pels carrers de la ciutat, una etapa madura amb plena consciencia de que allò que està vivint és real, un protagonista que no desvetlla el seu nom en cap moment. Com un puzle amb milers de peces desordenades que mica en mica aconsegueixen un sentit, malgrat sigui fràgil com un cristall que trontolla i es trenca amb el mínim moviment. Un viatge interior d’un home que aconsegueix acceptar tot allò que la vida li ha brindat, i és conscient que cada una d’aquestes peces són imprescindibles i igual de necessàries.

El drama comença a la primera pàgina amb la mort de la Nora, la filla del protagonista. Encara que fins el final de la trama no es desvetllarà el motiu de tal accident, és un fet clau per la comprensió de l’essència de la novel·la: cada petit moment és important pel protagonista.

Una novel·la que es distancia amb escreix dels “best sellers” actuals dotats de suspens i ficció com és el cas d’El Código da Vinci, la trilogia Millennium o Ángeles y demonios. L’objectiu de Márquez no és sorprendre o recórrer a girs argumentals, sinó destapar a petites dosis una vida plegada d’experiències que en un primer moment poden semblar fora de lloc però acaben esdevenint ordinàries pel lector.

Una tarda de primavera, amb el sol acariciant l’esquena, un suc de taronja per baixar el dinar i L’últim dia abans de demà a les mans. Una obra que no té pèrdua i mereix ocupar unes hores del nostre valuós temps, la recompensa és plenament satisfactòria.

Mis adorables vecinos

REUTERS

Ocho de la mañana. La capital española se convierte en una verdadera revolución. Los coches parecen hormigas en busca de su reina circulando por el paseo de la castellana. Dentro de cada uno de esos útiles inventos que se convierten en un ejército blindado, una historia. Familias preocupadas porque no llegan a final de mes, madres agobiadas llevando a sus hijos a casa de la abuela entre sollozo y sollozo del crío porque no quiere ir, una muchacha cavilando cómo contará a sus padres que ha golpeado su coche nuevo, un cuarentón llorando entre canción y canción de Alejandro Sanz y preguntándose cuándo le llegará el amor. Una joven orgullosa de su expediente académico que planifica su futuro bajo una tímida sonrisa; un abuelito maldiciendo el tráfico que cada día tiene que soportar. Una niña que llora porque su papá le ha quitado el chupete, una mujer que se queja de su mala suerte por haber cogido ese camino y tener que pasarse una hora parada esperando el mínimo movimiento del coche de delante para poder avanzar; una chica a la que le han robado el bolso, donde llevaba una caja llena de maquillaje nuevo y su Blackberry, ¿cómo lo hará para poder contactar con sus amigos, ahora?

Cada historia, un mundo, y cada mundo, una realidad. Probablemente la niña que llora porque quiere su chupete o la mujer que no entiende su mala suerte sienten que ese es el mayor de los problemas que pueden existir. Y probablemente el chico que circula al lado de la desfilada de tanques no sabe que pueden existir este tipo de problemas. A lo mejor, su único problema en estos momentos es poder llegar a su hogar – si cuatro maderas con un tejado pueden ser un hogar – y poder contar a su familia, feliz, que ha circulado al lado de los militares armados y no le han hecho nada. Que puede seguir disfrutando del placentero lujo de vivir – si vivir su vida se puede considerar un placer – y continuar luchando para ser un poco más afortunado. Y probablemente, el chico de la bicicleta no sepa la sensación de soplar las velas de una tarta expresamente hecha para él el día de su cumpleaños, ni se dé cuenta de la magnificencia que tiene perder un ser querido durante un combate bélico. Probablemente, ese sea su pan de cada día, sin poder gastar un segundo de su valiosa y fugaz existencia para pensar que un poco más arriba, sus vecinos se emocionan con canciones que hablan de amores platónicos y se creen los más desafortunados de este mundo por tener que soportar una retención de tráfico cada mañana a las ocho.

Circ pel poble

Avui més que mai, estic indignada. Cada vegada més, me n’adono de la precarietat del nostre sistema. Avui més que mai, sento vergonya de formar part d’Espanya i perquè no, de Catalunya. Sento vergonya de les persones que ens representen, m’ofèn que em tractin d’ignorant, m’ofèn que no es doni cap mena de valor a un moviment tan rellevant com les acampades pacífiques de les últimes setmanes i, sobretot, m’ofèn que sigui el mateix poble que gosi subestimar a persones que s’han deixat la pell per tots nosaltres, aquests sí que s’hi han deixat la pell. Avui més que mai, recolzo a tots aquells que opinen que de democràcia, això, només en té el nom.

Resulta que a Barcelona són tant i tant nets que no poden passar dos setmanes sense que la magnífica i gloriosa plaça presidida per l’estàtua Lluís Companys no sigui revisada pels serveis de neteja de l’ajuntament, juntament amb els Mossos per donar quatre cops a qui es fiqui pel mig. Aquest aspecte m’hauria de fer sentir orgullosa, quina organització tan bona, no volen que visquem entre la merda! Però resulta que això només és un excusa més, una excusa per acatar les ordres dels de dalt. Ja ha passat el 22M, i ja no és necessari donar suport a aquestes acampades tenint en compte que els poderosos ja no necessiten el poble fins d’aquí quatre anys, que tornaran a anar al mercat i a estimar-nos tant i tant. Ara per ara, n’estan fins els nassos de les nostres disconformitats, i es veu que el seu lema no és “el pueblo unido jamás será vencido” sinó aquell que diu “todo para el pueblo pero sin el pueblo” o millor encara: todo para el pueblo, pero solo para una parte de éste. Només per aquells que es tornen bojos pel futbol i els és indiferent que milers de persones s’hagin mobilitzat els darrers dies per un objectiu comú.

En la pàgina d’inici del diari digital Ara hi ha la següent enquesta:

S’ha de desallotjar Plaça Catalunya?

-          Sí, per seguretat de cara a la possible celebració de la Champions

-          Sí, però diumenge els acampats han de poder tornar-hi

-          No, serà contraproduent, es crearà més tensió

-          No, la Champions és una excusa per silenciar la protesta

Solsament la possibilitat de desallotjament de la plaça per un partit de futbol, m’ofèn.

Aquest dissabte és la final de la Champions, i el primer és el primer. Totalment comprensible: és molt més constructiu i realitzant seguir un partit de futbol veient jugadors que cobren sous estratosfèrics per córrer darrere una pilota, enlloc de donar suport a aquests bojos pel canvi que han sortit al carrer en nom de tota una societat descontenta.

Dissabte Plaça Catalunya estarà plena, però no precisament de gent amb inquietuds i set de millores i reformes, dissabte la plaça estarà plegada de fanàtics que s’han quedat sense poder anar a Wembley i gastar-se centenars d’euros per poder veure de més a prop l’espectacular partit que el seu equip els oferirà, pobres. Doncs res, entre que a Barcelona són tan i tan nets i la nostra societat prefereix passar 90 minuts de la seva vida feliços veient el Barça, que no parar-se a escoltar què diuen, què proposen i perquè porten dos setmanes acampant els indignats, importa bastant poc que aquest moviment mai vist des dels inicis de la suposada democràcia quedi en terra, en pols, en res.

El més important és que posin una pantalla gegant, agafarem les nostres samarretes oficials i que aquells “perroflautas” (la nova paraula de moda) no ens molestin gaire, eh. El primer és el primer.

Alba,

S'ha de ser molt dolent perquè et mati el premi Nobel de la pau

Qui cregui que existeix una accentuada diferencia entre  països del nord i del sud – una nomenclatura més o menys acceptada que ve a definir la divisió del mapa en països desenvolupats i subdesenvolupats – hauria de fullejar les xifres de persones sacrificades per pena de mort en ple segle XXI, en ple 2011.

La noticia d’avui és que vuit criminals de l’Irán han estat condemnats a la pena de mort, cinc d’ells en públic, per tràfic de drogues, robatori a mà armada, violació i assassinat. La reflexió més immediata en molts casos serà pensar que els països subdesenvolupats no evolucionen, estan xapats a l’antiga i se n’obliden que aquesta mena de pràctiques ja no estan de moda. Pobrets! A occident som més moderns, aquestes coses ja no les fem. I ara! Oi?

És cert que l’Iran és un dels països que més practica la pena de mort, però el segueixen Xina, l’Aràbia Saudita i, a continuació, els Estats Units. Sí, aquesta gran potencia presidida per un Nobel de la pau. I no cal anar massa enllà per justificar-ho: Bin Laden n’és l’exemple perfecte. M’hagués agradat molt ser l'Antoni Bassas per uns instants i poder veure amb els meus propis ulls tot Washington amb samarretes i tasses rememorant la gloriosa mort de Bin Laden, quin triomf!

"Es un gran día para América, el mundo es más seguro y mejor a causa de la muerte de Osama Bin Laden", deia el senyor Obama. Doncs el felicito, president. Però mentre segueixin existint aquesta mena de pràctiques i siguin justificades per premis Nobel de la pau com vostè, el món no podrà ser més segur.

Tampoc hem d’oblidar que els països subdesenvolupats existeixen gràcies als països desenvolupats, que moltes vegades aquestes realitats són necessàries d’aclarir i es perden pel camí; cada vegada resulta més senzill comprovar les semblances entre uns i altres.

Potser es pot pensar: els assassins no es mereixen viure, els criminals han d’ésser pagats amb la mateixa moneda. Com quan al patí de l’escola en Pere li clavava una bufetada a la Marta i ella s’hi tornava. Què deia la professora quan se n’assabentava? Això no es fa, Marta. Si en Pere et pega m’ho vens a dir i ho solucionem d’una altra manera. Crec que amb això queda tot dit. Si l’única opció viable que trobem en aquests casos és la mort, estem morts.

Alba,

Blau, fa de babau

Això no servirà per res. Aquesta frase s’ha escoltat tant els darrers dies com la paraula indignats. Alguns se n'enriuen, d’altres creuen que és una pèrdua de temps i d’altres encara no saben ni el motiu d’aquesta acampada pacífica. És molt senzill: el poble n’està fins els nassos. No ha estat suficient la humiliació de bona part de la societat, el grau d’exclusió social d’algun sector, ni tampoc l’elevada taxa d’atur que el país està patint. Ha calgut estar-ne tip. Ha calgut dir prou a un sistema basat en la pobresa d’alguns per garantir la riquesa d’uns pocs, ha calgut prendre consciència de l’organització plegada de convenis entre poders i el permanent son de la societat. Doncs ha arribat la vigília. El poble vol canvis, necessita un gir de 360º, i quan parla el poble, res hauria de ser impossible. Així ho demostren les revoltes contra règims totalitaris i veterans com Tunísia i Egipte que fins ara han comptat amb el recolzament de les potències occidentals. Però quan es diu prou, és perquè alguna cosa falla, i si alguna cosa falla, s’ha de canviar.

Alguns opinen que prescindir dels polítics i els bancs – que tant de mal ens han fet els últims anys – és el centre del problema, tenen la convicció i esperança de que tot és millorable i variable; d’altres creuen que és més senzill: només cal canviar el govern que ha estat al capdavant, per posar-n’hi un altre que les setmanes abans de les eleccions hagi promès tot allò que no farà durant els propers quatre anys. I així ha estat.

El poble, arrelat a les tradicions, és pràctic: si algú no funciona, se’n posa un altre, i llestos. Espanya s’ha tenyit de blau. Aquesta ha sigut la solució en les passades eleccions municipals i autonòmiques. Només es poden percebre quatre petites taques corresponents a Astúries, País Basc, Navarra i Catalunya. La resta, blau. Blaves les ciutats, blaus els pobles, blaves les idees, blaus els discursos xenòfobs que s’han endut un nombre significatiu de vots. La gent ha volgut un canvi i aquí el té. El temps dirà si el retrocés a la dreta és més positiu que la Spanish Revolution.

Font: elpaís.com

Alba Martínez Miralpeix

Els petits canvis són poderosos

M'agrada escriure. De fet, podria dir que és la meva distracció preferida. També m'agrada denunciar les coses en les que estic disconforme, tot allò del nostre món (per si algú ho havia oblidat, seguim formant part d'ell) que no em convenç, que no m'acaba de fer el pes, que penso que amb l'esforç de tots o, senzillament, parlant-ne, poden millorar, canviar, progressar, evolucionar.

L'art d'ajuntar lletres, formar paraules i que aquestes, unides entre elles, tinguin la capacitat de formar quelcom amb sentit, em fascina. Quelcom tan senzill com la paraula, això que utilitzem a diari i pràcticament ni ens n'adonem, quelcom que és capaç de fer caure una llàgrima, plorar desconsoladament, treure un somriure o despertar rialles escandaloses; quelcom capaç de formar una cultura, de trencar barreres, d'inculcar pensaments. El centre d'això tan important que coneixem com a comunicació.

Penso que és molt important aprendre a escoltar, a llegir, a estar informats per poder tenir una mirada crítica i opinar. Perquè no tot ha de ser tal i com ara ho veiem, perquè confio en els canvis i considero que són possibles; perquè no tot és blanc i negre, ni fora ni dins, ni sí ni no... perquè sempre hi ha paraules que ens poden ajudar a entendre el sentit de moltes coses i ajudar-nos a canviar-les.

Feia molt de temps que tenia en ment inaugurar un blog personal, ara és el millor moment per fer-ho, tenint en compte el context social, polític i econòmic en el que ens trobem.


Com deia el capità enciam: els petits canvis són poderosos.

Alba Martínez