En la pell de l'altre

Una setmana després que hagi sortit a la llum el cas Anna Allen, és un bon moment per posar la vista enrere i analitzar els fets amb una mica de perspectiva. Allen ha ocupat l’atenció dels mitjans de comunicació i també de les xarxes socials al descobrir que bona part de la seva vida professional i social era tan fascinant com inventada. L’actriu catalana ha encès l’alarma de la indústria televisiva espanyola, encara desconcertada.

Hi ha qui directament l’ha etiquetat com ‘la petita Nicolasa’, després del cas que va posar el petit Nicolás a l’ordre del dia, el jove que va aconseguir relacionar-se amb les altes esferes del Partit Popular i el cercle empresarial madrileny a través d’una identitat falsa. D’altres l’han acusat de mentidera sense precedents, i altres demanen precaució, ja que l’obsessió d’Allen per aparentar ser una persona que no és podria ser conseqüència d’una malaltia. 

Muntatge d'Anna Allen acompanyada d''El petit Nicolás'

Podria tractar-se del trastorn ‘Folie a deux’, conegut com un trastorn psicòtic compartit: una persona té una creença delirant i una segona persona la comparteix. També podria ser un trastorn de la personalitat relacionat amb la necessitat de ser el centre d’atenció. Això explicaria el fet que Allen hagi accentuat les seves falses aparicions els últims dos anys, així com el gruix de les seves mentides: des de la seva aparició a The Big bang theory, la presència als Oscars per segon any consecutiu, la participació a la pel·lícula The normal heart, al costat de Julia Roberts, i fins a les seves converses amb Matt Bomer o Neil Patrick Harris.

No obstant, tot plegat també podria ser un negoci d’Allen i el seu representat per obtenir notorietat i millorar el seu perfil professional. Si bé ni Anna Allen ni el representant s’han pronunciat encara sobre la polèmica que l’actriu gironina ha encès a la xarxa, el que si és cert és que aquesta situació l’ha convertit, fins i tot, en portada de mitjans tradicionals i convencionals com El País i La Vanguardia.

La seva carrera professional s’ha tenyit, en qüestió d’hores, per les seves mentides, també relacionades amb la seva professió. Enrere queda aquella biografia marcada per la seva aparició a la sèrie espanyola ‘Cuéntame cómo pasó’, o el film ‘Un Burca por amor’. Allen és ara coneguda arreu per haver colat tantes invencions sense sospita. N’és un exemple la seva pàgina de viquipèdia, que ja s’ha actualitzat deixant constància de les mentides d’Allen com un capítol més del seu currículum que, sense dubte, es menja qualsevol altre apartat.

Tot plegat, sembla extret de la novel·la de Maria Barbal, En la pell de l’altre. Una història sobre la impostura, sobre una vida falsificada, però el cas és que la realitat ha superat la ficció un cop més, i Barbal tindria un nou cas per inspirar-se. Anna Allen no és la primera i, probablement, no serà l’última de mentir sobre la seva vida i canviar de personatge – de fet, qui és que no canvia de personatge en el seu dia a dia segons li convé?-.

L’any 2005 el cas d’Enric Marco va commoure la memòria de l'Holocaust. L’escriptor Benito Bermejo va demostrar que la biografia del fins aleshores president de l’Amical de Mauthausen era completament inventada: Marco no havia estat a Mauthausen i no havia sigut resistent antifeixista, sinó que havia treballat com a voluntari en la indústria bèl·lica alemanya. Però el cas del petit Nicolás, d’Enric Marco i d’Anna Allen no són els únics. Recordareu, segur, la història d’Alícia Estévez, que assegurava haver sigut víctima de l’atemptat a les Torres Bessones. Fins i tot podríem incloure en aquesta llista a l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que l’estiu passat va desencantar gran part de la societat catalana quan va anunciar que tenia diners a l’estranger sense declarar.

Sigui quin sigui el motiu de cada un d’ells, la qüestió és que ja són uns quants els que han intentar fingir una part de la seva vida. Les causes, per ara, només les saben ells. Però les conseqüències solen ser sempre les mateixes. Es poden resumir en aquella dita popular que diu així: s’atrapa abans un mentider que un coix. 

Els Oscars més reivindicatius

Un any més, la indústria del cinema s’ha vestit de gala per a la 87a edició dels Oscars, que s’ha celebrat a Los Angeles i ha convertit la pel·lícula ‘Birdman’ en la gran triomfadora, aconseguint les quatre estatuetes en les categories més destacades. Com ja és habitual, la nit dels Oscars ha acaparat els mitjans digitals i les xarxes socials, que han dedicat tota mena d’informacions a una gala que acostuma a ser notícia més enllà dels premiats amb estatueta. Enguany, les qualificacions que més s’han repetit sobre els Oscars han sigut ‘repartits’ i ‘reivindicatius’.

De fet, un dels moments més intensos de la nit va anar acompanyat de reivindicació i el va protagonitzar Patricia Arquette, guanyadora de l’Oscar a la millor actriu de repartiment. En el seu discurs, l’actriu va donar les gràcies pel seu premi, i va aprofitar per demanar igualtat i els mateixos drets per a les dones als Estats Units.

 

Arquette parla d’Estats Units però en el seu discurs sembla que hagi llegit les darreres notícies sobre aquesta qüestió a Catalunya. No fa ni una setmana que els mitjans publicaven la següent informació: A Catalunya una dona ha detreballar 16 mesos per guanyar el mateix que un home en 12. Segons un estudi de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç deBarcelona, una dona ha de treballar un 19% més d’hores per aconseguir el mateix sou que un home. La bretxa salarial per hora entre homes i dones, doncs, es manté a Catalunya per cinquè any consecutiu. La igualtat retributiva segueix essent un deure pendent que no només el té Catalunya, ni l’Estat Espanyol, sinó que també el carrega el conjunt de la Unió Europea i, com explicava ahir als Oscars l’actriu Patricia Arquette, també els Estats Units.

Una reivindicació que no ve sola. Aquest diumenge ha sigut el Dia Internacional contra la discriminació salarial i cal tornar a reflexionar sobre els factors que provoquen aquesta situació. No es tracta d’una qualificació inferior, ni de menys experiència laboral. Es tracta d’una posició inicial, de partida, en el mercat laboral, condicionada pels processos culturals i socials de la civilització. Es tracta dels rols que cada gènere té apresos des del seu naixement i que són el resultat d’un conjunt de circumstàncies socioculturals. Per exemple, la dona és la que acostuma a assolir més càrregues familiars, fet que condiciona la seva vida laboral i provoca que el col·lectiu hagi de treballa jornades reduïdes, en llocs de menor responsabilitat i, per tant, amb un salari inferior.

Així doncs, les diferències retributives no només són el reflex de diferències objectives pel que fa la productivitat en una mateixa feina, sinó de la discriminació que ve carregada d’estereotips i rols de gènere que condicionen les preferències i les aspiracions de les dones en el mercat laboral. Per això, un any més i en la 87a gala dels Oscars, que una actriu reivindiqui igualtat entre homes i dones en el seu discurs com a guardonada, continua sent notícia . 

El vel integral: dret o delicte?

Aquesta setmana s’ha reobert el debat sobre l’ús del vel integral en espais públics. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat nul·la la prohibició de dur vel integral, burca o nicab i ha demanat la suspensió dels articles que s'inclouen en la nova ordenança de civisme aprovada per l’Ajuntament de Reus. L’ordenança de civisme de Reus va ser aprovada el passat 18 de juliol, quan la coalició formada per CiU i PP va prohibir vestir burca, nicab o qualsevol vel integral en espais públics. Una mesura pionera a Espanya, ja que les anteriors només imposaven restriccions en equipaments municipals. L’oposició en bloc, PSC, Ara Reus i la CUP van votar en contra d’aquesta mesura. Dies després, associacions islàmiques de Catalunya van portar el cas al TSJC, un òrgan que ara els ha donat la raó.

Per la seva banda, Reus ha anunciat que recorrerà la suspensió de l’ordenança ja que es tracta d’una mesura de seguretat que no atempta contra la llibertat religiosa. Amb aquest estira-i-arronsa, es torna a obrir la caixa dels trons del vel a Catalunya.

Abans d’abordar el conflicte jurídic que planteja l’ús del vel islàmic des del punt de vista dels drets fonamentals, paga la pena aturar-se a reflexionar sobre el significat d’aquesta peça en la religió i la cultural islàmica en general, i per la dona musulmana en particular. En primer lloc, cal distingir entre el vel islàmic i el mocador islàmic. El primer és una imposició política que obliga a les dones islàmiques a ocultar aquelles parts del seu cos que poden despertar els desitjos sexuals de la població masculina. El seu ús no es fonamenta en un mandat religiós o una tradició cultural, sinó en una interpretació intencionada i discriminatòria d’un paratge de l’Alcorà. En canvi, el mocador islàmic té un pes del tot rellevant en la religió islàmica: el seu ús servia originalment per distingir a les creients musulmanes de les esclaves, que tenien prohibit cobrir-se amb aquesta peça.

Models desfilant durant la setmana de la moda de Japó

Fa gairebé cinc anys que Lleida va donar el tret de sortida a la carrera contra l’ús del vel integral en els equipaments públics. Des de llavors, una trentena de municipis catalans han votat mocions sobre aquesta qüestió, i un total de 17 poblacions – entre les quals s’hi troba Reus – han aprovat limitar l’ús d’aquesta peça.
Els Ajuntaments asseguren que el vel integral no altera la convivència, però impedeix la identificació i la comunicació visual de les persones. La falta es qualifica de lleu i està multada amb fins a 750 euros, encara que sempre acaba amb la identificació de la persona que porta aquesta indumentària i tots els Consistoris accepten que l’ús d’aquestes peces és pràcticament anecdòtic i no ha causat problemes de convivència.
No obstant, cal analitzar els motius que porten els Ajuntaments a regularitzar aquesta qüestió. Es ven com que el gran motiu de la prohibició és la defensa dels drets de la dona, encara que alguns experts asseguren que no s’han desplegat polítiques efectives per a elles. Per altra banda, en aquest fet s’hi barreja el sentiment racista: PSC i PP han estat els partits que més mocions han presentat al respecte, seguits de CiU i Plataforma per Catalunya.

Així mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg considera que portar la cara tapada pot ser una amenaçada per la convivència, un bé superior a la llibertat religiosa. No obstant, els experts posen en dubte que es pugui traslladar aquesta afirmació a la realitat catalana, i també espanyola: en la legislació espanyola, la utilització de vestimenta s’empara en la llibertat religiosa. El nou capítol sobre el vel integral a Catalunya torna a posar sobre la taula quins són els límits de la llibertat personal i col·lectiva, i quan comença una i acaba l’altra. 
En aquest vídeo, la productora audiovisual brasilera Porta dos Fundos fa sàtira sobre l'ús del vel integral

En aquest vídeo, la productora audiovisual brasilera Porta dos Fundos fa sàtira sobre l'ús del vel integral

La violència que no deixa blaus

Aquest dimecres s’han fet públics els resultats d’un estudi que conclou que un de cada tres joves considera inevitable o acceptable controlar la seva parella. L’estudi es basa en una enquesta feta a 2.500 persones d’entre 15 i 29 anys, i entrediu que la joventut tolera més que les persones adultes aquest tipus de conducta. És a dir, consideren inevitable controlar els horaris de la parella, impedir que vegi la seva família i amistats, no permetre que treballi o estudiï, i fins i tot dir-li allò que pot o no pot fer.

Les dades que es desprenen d’aquest informe del CIS, ‘Percepció social de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut’ no destaquen diferències entre gèneres. És més, de l’estudi es desprèn que les dones de 15 a 29 anys són més intransigents i toleren menys aquesta mena de comportaments, tot i que, curiosament, acaben convertint-se en les víctimes més freqüents de la violència de gènere.

La reflexió principal que es genera després d’analitzar les dades de l’estudi és que no totes les manifestacions de violència de gènere provoquen el mateix rebuig. La violència física s’ha convertit en quelcom absolutament inacceptable pel 97% dels joves – què passa amb el 3% restant que sí que la veu amb bons ulls? – En aquesta mateixa línia es manté la violència verbal, amb un 93% de joves que la rebutja, però només dues terceres parts dels joves enquestats consideren que és inacceptable exercir un control sobre la parella.


Mà aixafant una altra mà. Font: Concepto Radial

Un dia ja llunyà, l’escriptor Quim Curbet va topar-se al supermercat amb una noia que a l’esquena de la seva samarreta portava la frase ‘Si pots, deixa de mirar-me el cul’. Aquella frase li va inspirar el títol del llibre ‘No em miris el cul’ , un recull dels seus articles publicats al Diari de Girona. Segurament, aquell fos l’últim cul que Curbet va mirar fixament, però quants n’hi ha que no deixen de mirar furtivament el cul dels altres?

Fa poc més de dos mesos es va fer viral un vídeo que mostra com una jove amaga una càmera al seu cul per veure quanta gent se’l mira. Durant el passeig, més de 50 homes i dones es fixen amb la noia, alguns amb cert desvergonyiment i llençant ‘piropos’ que fins i tot es podrien qualificar d’ofensius.

De tot això es desprèn una conclusió molt clara però també certament dolorosa: el desconeixement. Desconeixement d’allò que és bo o frega la perillositat. De creure que una relació és sana quan està creuant la frontera d’aquest grup de paraules que fa tanta por i costa tant de pronunciar, però sobrevola més llars de les que imaginem: la violència de gènere.

Aquest estudi es fa públic cinc dies després de la darrera emissió del programa de Cuatro Hermano Mayor. En aquest cas, Pedro García Aguado no feia de germà gran d'un jove problemàtic com és habitual, sinó que ajudava a una parella tòxica i possessiva. La Cintia i l'Eduardo, protagonistes del capítol, no arribaven als 20 anys, i vivien junts i no podien passar ni un sol minut separats. Això sí, més de la meitat dels moments que passaven plegats es resumien en crits, cops i patacades. Finalment, i com passa sempre al conte d'Hermano Mayor, la història acabava bé i la Cintia i l'Eduardo reconduïen la seva relació. Si bé és que cert que en una hora televisiva és impossible resumir mesos de gravació i seguiment, aquest resultat és, com a mínim, sorprenent, tenint en compte les campanyes de conscienciació i la dificultat que hi ha per detectar i sobretot solucionar aquestes conductes. 

Avui el Govern espanyol ha anunciat que posarà en marxa dues noves campanyes per fomentar la igualtat entre els adolescents i prevenir i denunciar la violència de gènere. De fet, la darrere campanya ‘Hi ha sortida’ ha multiplicat les trucades al telèfon d’emergència 016 per part dels menors i de persones properes a la víctima. Perquè el maltractament que no deixa blaus, però et fa enrogir, també és violència. 

Vídeo de la campanya 'Hi ha sortida'

La 'Ciutat morta' ha revifat

L’emissió, per primera vegada per televisió, del documental ‘Ciutat Morta’, ha col•locat els fets del 4 de febrer del 2006 a la primera línia de l’agenda mediàtica. La cinta recull els aldarulls d’aquell 4 de febrer, quan un Guardia Urbà va acabar ferit greument, i cinc joves van ser condemnats. Ara, els familiars, els advocats i els autors de ‘Ciutat Morta’ demanen que es reobri el cas, recolzant-se amb el documental, on es recullen tesis i evidències que apunten a que els condemnats van ser víctimes d’una trama de corrupció política, policial i judicial.

Tot plegat arriba quan gairebé han passat 9 anys d’aquell tràgic 4-F que va estroncar les vides dels protagonistes d'aquest entramat, i que va concloure amb anys de presó, un suïcidi i un membre de la Guàrdia Urbana tetraplègic. El documental va arribar a les llars catalanes precedit d’una doble polèmica. En primer lloc, el laberint que va haver de superar la cinta perquè la televisió pública catalana el programés. De fet, la majoria de mitjans de comunicació han evitat parlar d'aquest cas fins que ha estat inevitable fer-ho. Ha estat la pressió ciutadana qui ha col·locat 'Ciutat Morta' com a tema d'obertura de la premsa catalana. I en segon, els cinc minuts de censura que el jutge va obligar a retallar a la productora perquè es considerava que podia lesionar l’honor de l’excap de l’àrea d’informació de la Guàrdia Urbana, Víctor Gibanel.

La pregunta és: Per què ara? El film era feia mesos a la xarxa. Els seus autors l’havien promocionat i, finalment, ha estat un vehicle tan increïblement tradicional com la televisió el que ha connectat la realitat i la societat amb aquest entramat que a les xarxes bullia des de feia anys. Fins a quin punt ha estat la mobilització a les xarxes o la simple emissió del documental el que ha marcat la pauta de l’opinió pública al respecte? Aquesta reflexió planteja certs dubtes. Ha estat la pressió ciutadana qui ha revifat 'Ciutat Morta', o ha estat imprescindible la difusió del documental per un mitjà de referència com TV3 perquè això passés? Així doncs, fins a quin punt tenen força les xarxes socials i com poden combatre contra el gegant de la comunicació. Què hagués passat si finalment TV3 hagués decidit no emetre el documental i enterrar el 4-F per sempre més?

 En aquesta ebullició mediàtica de ‘Ciutat Morta’ és imprescindible analitzar la reacció que ha tingut la classe política. No s’ha destapat una trama de corrupció que estava sota secret de sumari, tampoc s’ha descobert l’assassí d’un crim, el que s’ha fet és explicar una història a una societat que, fins aquest dissabte, vivia aliena al 4-F i a les conseqüències que van tenir aquella nit. Per què han reaccionat ara els polítics? Per què han esperat tant a parlar i a demanar la reobertura d’aquest cas? Els polítics s’han vist pressionats mediàticament. I és en aquesta línia on el periodisme s’ha de moure. Aquesta vegada no han estat ells qui han marcat sobre què tocava parlar. Aquesta vegada ha estat el poble.

 
CIUTAT MORTA — Teaser 2013 from metromuster on Vimeo.