Circ pel poble

Avui més que mai, estic indignada. Cada vegada més, me n’adono de la precarietat del nostre sistema. Avui més que mai, sento vergonya de formar part d’Espanya i perquè no, de Catalunya. Sento vergonya de les persones que ens representen, m’ofèn que em tractin d’ignorant, m’ofèn que no es doni cap mena de valor a un moviment tan rellevant com les acampades pacífiques de les últimes setmanes i, sobretot, m’ofèn que sigui el mateix poble que gosi subestimar a persones que s’han deixat la pell per tots nosaltres, aquests sí que s’hi han deixat la pell. Avui més que mai, recolzo a tots aquells que opinen que de democràcia, això, només en té el nom.

Resulta que a Barcelona són tant i tant nets que no poden passar dos setmanes sense que la magnífica i gloriosa plaça presidida per l’estàtua Lluís Companys no sigui revisada pels serveis de neteja de l’ajuntament, juntament amb els Mossos per donar quatre cops a qui es fiqui pel mig. Aquest aspecte m’hauria de fer sentir orgullosa, quina organització tan bona, no volen que visquem entre la merda! Però resulta que això només és un excusa més, una excusa per acatar les ordres dels de dalt. Ja ha passat el 22M, i ja no és necessari donar suport a aquestes acampades tenint en compte que els poderosos ja no necessiten el poble fins d’aquí quatre anys, que tornaran a anar al mercat i a estimar-nos tant i tant. Ara per ara, n’estan fins els nassos de les nostres disconformitats, i es veu que el seu lema no és “el pueblo unido jamás será vencido” sinó aquell que diu “todo para el pueblo pero sin el pueblo” o millor encara: todo para el pueblo, pero solo para una parte de éste. Només per aquells que es tornen bojos pel futbol i els és indiferent que milers de persones s’hagin mobilitzat els darrers dies per un objectiu comú.

En la pàgina d’inici del diari digital Ara hi ha la següent enquesta:

S’ha de desallotjar Plaça Catalunya?

-          Sí, per seguretat de cara a la possible celebració de la Champions

-          Sí, però diumenge els acampats han de poder tornar-hi

-          No, serà contraproduent, es crearà més tensió

-          No, la Champions és una excusa per silenciar la protesta

Solsament la possibilitat de desallotjament de la plaça per un partit de futbol, m’ofèn.

Aquest dissabte és la final de la Champions, i el primer és el primer. Totalment comprensible: és molt més constructiu i realitzant seguir un partit de futbol veient jugadors que cobren sous estratosfèrics per córrer darrere una pilota, enlloc de donar suport a aquests bojos pel canvi que han sortit al carrer en nom de tota una societat descontenta.

Dissabte Plaça Catalunya estarà plena, però no precisament de gent amb inquietuds i set de millores i reformes, dissabte la plaça estarà plegada de fanàtics que s’han quedat sense poder anar a Wembley i gastar-se centenars d’euros per poder veure de més a prop l’espectacular partit que el seu equip els oferirà, pobres. Doncs res, entre que a Barcelona són tan i tan nets i la nostra societat prefereix passar 90 minuts de la seva vida feliços veient el Barça, que no parar-se a escoltar què diuen, què proposen i perquè porten dos setmanes acampant els indignats, importa bastant poc que aquest moviment mai vist des dels inicis de la suposada democràcia quedi en terra, en pols, en res.

El més important és que posin una pantalla gegant, agafarem les nostres samarretes oficials i que aquells “perroflautas” (la nova paraula de moda) no ens molestin gaire, eh. El primer és el primer.

Alba,

S'ha de ser molt dolent perquè et mati el premi Nobel de la pau

Qui cregui que existeix una accentuada diferencia entre  països del nord i del sud – una nomenclatura més o menys acceptada que ve a definir la divisió del mapa en països desenvolupats i subdesenvolupats – hauria de fullejar les xifres de persones sacrificades per pena de mort en ple segle XXI, en ple 2011.

La noticia d’avui és que vuit criminals de l’Irán han estat condemnats a la pena de mort, cinc d’ells en públic, per tràfic de drogues, robatori a mà armada, violació i assassinat. La reflexió més immediata en molts casos serà pensar que els països subdesenvolupats no evolucionen, estan xapats a l’antiga i se n’obliden que aquesta mena de pràctiques ja no estan de moda. Pobrets! A occident som més moderns, aquestes coses ja no les fem. I ara! Oi?

És cert que l’Iran és un dels països que més practica la pena de mort, però el segueixen Xina, l’Aràbia Saudita i, a continuació, els Estats Units. Sí, aquesta gran potencia presidida per un Nobel de la pau. I no cal anar massa enllà per justificar-ho: Bin Laden n’és l’exemple perfecte. M’hagués agradat molt ser l'Antoni Bassas per uns instants i poder veure amb els meus propis ulls tot Washington amb samarretes i tasses rememorant la gloriosa mort de Bin Laden, quin triomf!

"Es un gran día para América, el mundo es más seguro y mejor a causa de la muerte de Osama Bin Laden", deia el senyor Obama. Doncs el felicito, president. Però mentre segueixin existint aquesta mena de pràctiques i siguin justificades per premis Nobel de la pau com vostè, el món no podrà ser més segur.

Tampoc hem d’oblidar que els països subdesenvolupats existeixen gràcies als països desenvolupats, que moltes vegades aquestes realitats són necessàries d’aclarir i es perden pel camí; cada vegada resulta més senzill comprovar les semblances entre uns i altres.

Potser es pot pensar: els assassins no es mereixen viure, els criminals han d’ésser pagats amb la mateixa moneda. Com quan al patí de l’escola en Pere li clavava una bufetada a la Marta i ella s’hi tornava. Què deia la professora quan se n’assabentava? Això no es fa, Marta. Si en Pere et pega m’ho vens a dir i ho solucionem d’una altra manera. Crec que amb això queda tot dit. Si l’única opció viable que trobem en aquests casos és la mort, estem morts.

Alba,

Blau, fa de babau

Això no servirà per res. Aquesta frase s’ha escoltat tant els darrers dies com la paraula indignats. Alguns se n'enriuen, d’altres creuen que és una pèrdua de temps i d’altres encara no saben ni el motiu d’aquesta acampada pacífica. És molt senzill: el poble n’està fins els nassos. No ha estat suficient la humiliació de bona part de la societat, el grau d’exclusió social d’algun sector, ni tampoc l’elevada taxa d’atur que el país està patint. Ha calgut estar-ne tip. Ha calgut dir prou a un sistema basat en la pobresa d’alguns per garantir la riquesa d’uns pocs, ha calgut prendre consciència de l’organització plegada de convenis entre poders i el permanent son de la societat. Doncs ha arribat la vigília. El poble vol canvis, necessita un gir de 360º, i quan parla el poble, res hauria de ser impossible. Així ho demostren les revoltes contra règims totalitaris i veterans com Tunísia i Egipte que fins ara han comptat amb el recolzament de les potències occidentals. Però quan es diu prou, és perquè alguna cosa falla, i si alguna cosa falla, s’ha de canviar.

Alguns opinen que prescindir dels polítics i els bancs – que tant de mal ens han fet els últims anys – és el centre del problema, tenen la convicció i esperança de que tot és millorable i variable; d’altres creuen que és més senzill: només cal canviar el govern que ha estat al capdavant, per posar-n’hi un altre que les setmanes abans de les eleccions hagi promès tot allò que no farà durant els propers quatre anys. I així ha estat.

El poble, arrelat a les tradicions, és pràctic: si algú no funciona, se’n posa un altre, i llestos. Espanya s’ha tenyit de blau. Aquesta ha sigut la solució en les passades eleccions municipals i autonòmiques. Només es poden percebre quatre petites taques corresponents a Astúries, País Basc, Navarra i Catalunya. La resta, blau. Blaves les ciutats, blaus els pobles, blaves les idees, blaus els discursos xenòfobs que s’han endut un nombre significatiu de vots. La gent ha volgut un canvi i aquí el té. El temps dirà si el retrocés a la dreta és més positiu que la Spanish Revolution.

Font: elpaís.com

Alba Martínez Miralpeix

Els petits canvis són poderosos

M'agrada escriure. De fet, podria dir que és la meva distracció preferida. També m'agrada denunciar les coses en les que estic disconforme, tot allò del nostre món (per si algú ho havia oblidat, seguim formant part d'ell) que no em convenç, que no m'acaba de fer el pes, que penso que amb l'esforç de tots o, senzillament, parlant-ne, poden millorar, canviar, progressar, evolucionar.

L'art d'ajuntar lletres, formar paraules i que aquestes, unides entre elles, tinguin la capacitat de formar quelcom amb sentit, em fascina. Quelcom tan senzill com la paraula, això que utilitzem a diari i pràcticament ni ens n'adonem, quelcom que és capaç de fer caure una llàgrima, plorar desconsoladament, treure un somriure o despertar rialles escandaloses; quelcom capaç de formar una cultura, de trencar barreres, d'inculcar pensaments. El centre d'això tan important que coneixem com a comunicació.

Penso que és molt important aprendre a escoltar, a llegir, a estar informats per poder tenir una mirada crítica i opinar. Perquè no tot ha de ser tal i com ara ho veiem, perquè confio en els canvis i considero que són possibles; perquè no tot és blanc i negre, ni fora ni dins, ni sí ni no... perquè sempre hi ha paraules que ens poden ajudar a entendre el sentit de moltes coses i ajudar-nos a canviar-les.

Feia molt de temps que tenia en ment inaugurar un blog personal, ara és el millor moment per fer-ho, tenint en compte el context social, polític i econòmic en el que ens trobem.


Com deia el capità enciam: els petits canvis són poderosos.

Alba Martínez