La violència que no deixa blaus

Aquest dimecres s’han fet públics els resultats d’un estudi que conclou que un de cada tres joves considera inevitable o acceptable controlar la seva parella. L’estudi es basa en una enquesta feta a 2.500 persones d’entre 15 i 29 anys, i entrediu que la joventut tolera més que les persones adultes aquest tipus de conducta. És a dir, consideren inevitable controlar els horaris de la parella, impedir que vegi la seva família i amistats, no permetre que treballi o estudiï, i fins i tot dir-li allò que pot o no pot fer.

Les dades que es desprenen d’aquest informe del CIS, ‘Percepció social de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut’ no destaquen diferències entre gèneres. És més, de l’estudi es desprèn que les dones de 15 a 29 anys són més intransigents i toleren menys aquesta mena de comportaments, tot i que, curiosament, acaben convertint-se en les víctimes més freqüents de la violència de gènere.

La reflexió principal que es genera després d’analitzar les dades de l’estudi és que no totes les manifestacions de violència de gènere provoquen el mateix rebuig. La violència física s’ha convertit en quelcom absolutament inacceptable pel 97% dels joves – què passa amb el 3% restant que sí que la veu amb bons ulls? – En aquesta mateixa línia es manté la violència verbal, amb un 93% de joves que la rebutja, però només dues terceres parts dels joves enquestats consideren que és inacceptable exercir un control sobre la parella.


Mà aixafant una altra mà. Font: Concepto Radial

Un dia ja llunyà, l’escriptor Quim Curbet va topar-se al supermercat amb una noia que a l’esquena de la seva samarreta portava la frase ‘Si pots, deixa de mirar-me el cul’. Aquella frase li va inspirar el títol del llibre ‘No em miris el cul’ , un recull dels seus articles publicats al Diari de Girona. Segurament, aquell fos l’últim cul que Curbet va mirar fixament, però quants n’hi ha que no deixen de mirar furtivament el cul dels altres?

Fa poc més de dos mesos es va fer viral un vídeo que mostra com una jove amaga una càmera al seu cul per veure quanta gent se’l mira. Durant el passeig, més de 50 homes i dones es fixen amb la noia, alguns amb cert desvergonyiment i llençant ‘piropos’ que fins i tot es podrien qualificar d’ofensius.

De tot això es desprèn una conclusió molt clara però també certament dolorosa: el desconeixement. Desconeixement d’allò que és bo o frega la perillositat. De creure que una relació és sana quan està creuant la frontera d’aquest grup de paraules que fa tanta por i costa tant de pronunciar, però sobrevola més llars de les que imaginem: la violència de gènere.

Aquest estudi es fa públic cinc dies després de la darrera emissió del programa de Cuatro Hermano Mayor. En aquest cas, Pedro García Aguado no feia de germà gran d'un jove problemàtic com és habitual, sinó que ajudava a una parella tòxica i possessiva. La Cintia i l'Eduardo, protagonistes del capítol, no arribaven als 20 anys, i vivien junts i no podien passar ni un sol minut separats. Això sí, més de la meitat dels moments que passaven plegats es resumien en crits, cops i patacades. Finalment, i com passa sempre al conte d'Hermano Mayor, la història acabava bé i la Cintia i l'Eduardo reconduïen la seva relació. Si bé és que cert que en una hora televisiva és impossible resumir mesos de gravació i seguiment, aquest resultat és, com a mínim, sorprenent, tenint en compte les campanyes de conscienciació i la dificultat que hi ha per detectar i sobretot solucionar aquestes conductes. 

Avui el Govern espanyol ha anunciat que posarà en marxa dues noves campanyes per fomentar la igualtat entre els adolescents i prevenir i denunciar la violència de gènere. De fet, la darrere campanya ‘Hi ha sortida’ ha multiplicat les trucades al telèfon d’emergència 016 per part dels menors i de persones properes a la víctima. Perquè el maltractament que no deixa blaus, però et fa enrogir, també és violència. 

Vídeo de la campanya 'Hi ha sortida'

La 'Ciutat morta' ha revifat

L’emissió, per primera vegada per televisió, del documental ‘Ciutat Morta’, ha col•locat els fets del 4 de febrer del 2006 a la primera línia de l’agenda mediàtica. La cinta recull els aldarulls d’aquell 4 de febrer, quan un Guardia Urbà va acabar ferit greument, i cinc joves van ser condemnats. Ara, els familiars, els advocats i els autors de ‘Ciutat Morta’ demanen que es reobri el cas, recolzant-se amb el documental, on es recullen tesis i evidències que apunten a que els condemnats van ser víctimes d’una trama de corrupció política, policial i judicial.

Tot plegat arriba quan gairebé han passat 9 anys d’aquell tràgic 4-F que va estroncar les vides dels protagonistes d'aquest entramat, i que va concloure amb anys de presó, un suïcidi i un membre de la Guàrdia Urbana tetraplègic. El documental va arribar a les llars catalanes precedit d’una doble polèmica. En primer lloc, el laberint que va haver de superar la cinta perquè la televisió pública catalana el programés. De fet, la majoria de mitjans de comunicació han evitat parlar d'aquest cas fins que ha estat inevitable fer-ho. Ha estat la pressió ciutadana qui ha col·locat 'Ciutat Morta' com a tema d'obertura de la premsa catalana. I en segon, els cinc minuts de censura que el jutge va obligar a retallar a la productora perquè es considerava que podia lesionar l’honor de l’excap de l’àrea d’informació de la Guàrdia Urbana, Víctor Gibanel.

La pregunta és: Per què ara? El film era feia mesos a la xarxa. Els seus autors l’havien promocionat i, finalment, ha estat un vehicle tan increïblement tradicional com la televisió el que ha connectat la realitat i la societat amb aquest entramat que a les xarxes bullia des de feia anys. Fins a quin punt ha estat la mobilització a les xarxes o la simple emissió del documental el que ha marcat la pauta de l’opinió pública al respecte? Aquesta reflexió planteja certs dubtes. Ha estat la pressió ciutadana qui ha revifat 'Ciutat Morta', o ha estat imprescindible la difusió del documental per un mitjà de referència com TV3 perquè això passés? Així doncs, fins a quin punt tenen força les xarxes socials i com poden combatre contra el gegant de la comunicació. Què hagués passat si finalment TV3 hagués decidit no emetre el documental i enterrar el 4-F per sempre més?

 En aquesta ebullició mediàtica de ‘Ciutat Morta’ és imprescindible analitzar la reacció que ha tingut la classe política. No s’ha destapat una trama de corrupció que estava sota secret de sumari, tampoc s’ha descobert l’assassí d’un crim, el que s’ha fet és explicar una història a una societat que, fins aquest dissabte, vivia aliena al 4-F i a les conseqüències que van tenir aquella nit. Per què han reaccionat ara els polítics? Per què han esperat tant a parlar i a demanar la reobertura d’aquest cas? Els polítics s’han vist pressionats mediàticament. I és en aquesta línia on el periodisme s’ha de moure. Aquesta vegada no han estat ells qui han marcat sobre què tocava parlar. Aquesta vegada ha estat el poble.

 
CIUTAT MORTA — Teaser 2013 from metromuster on Vimeo.